És un lloc comú relacionar el canvi generacional dels 60 amb la importància que la música va suposar. El rock i la cançó protesta varen donar un hibrid estrany però molt eficaç. Springsteen va dir: «Elvis va alliberar els nostres cosos, però Dylan va alliberar la nostra ment». Aquells «pòtols místics» (Dharma bums que deia Jack Kerouac) ja varen marcar un camí on la música tenia un gran protagonisme, no nomes com a catarsi grupal (ballar junts, el rituals dels concerts) si no l’aportació ideològica de les seves lletres, de les seves visions. I això junt va tenir un efecte «brutal», l’emoció de la música amb la ideologia que incorporava: només un exemple «Like a rolling stone»: com et sents? sense saber el camí a casa? com un complert desconegut?.

I les persones que van anar a Ossera aquella música l’havien portat en la seva motxilla, i encara ara…
Un documental te la dificultat que pot ensenyar allò que  troba (o sap trobar), i és important poder  evidenciar altres elements que el narrador entén que son fonamentals. Així la música del documental va pivotar sobre dos referents: la música que ells portaven al cap (Màquina, Sisa, Dylan, Young, Hendrix, Música Dispersa…) i la música autòctona (els acordions del Pirineu, les cançons de la muntanya). D’aquesta manera volia reforçar el «xoc» cultural d’aquella trobada a principis dels 80. I els seus punts en comú: la ingenuïtat (Sisa, Incredible String Band) i la coincidència justament en temes de comportament sexual («mentre el jovent i la jovena dins de la cabana fan l’amor» diu la cançó «Muntanyes catalanes» dels autèntics Surti com Surti) i en l’amor a la natura.
Però el documental està fet ja al segle XXI, i ens va semblar interessant recrear el so dels 60 des de la sensibilitat de músics joves,  que fan una aproximació a aquella música amb pocs prejudicis. I és aleshores quan el treball de la Irina Prieto i el Frank Montasell s’incorpora com a peça clau del documental.

I trobem, a part dels referents abans esmentats, una inspiració clau: «Pat Garrett & Billy the Kid» de Bob Dylan. Hi han els components contraculturals i, a més a més, és la música d’un western: i qué és l’aventura de OFERIU… sinó la valentia d’uns colonitzadors que varen (des de la seva ignorància) submergir-se en la cultura dels nadius des d’el respecte i l’admiració cap a la saviesa d’aquella gent de la muntanya?. Potser és la lectura conseqüent  de «Bailando con lobos»…
(podeu escoltar aquí les músiques originals)