I les persones que van anar a Ossera aquella música l’havien portat en la seva motxilla, i encara ara…
Un documental te la dificultat que pot ensenyar allò que troba (o sap trobar), i és important poder evidenciar altres elements que el narrador entén que son fonamentals. Així la música del documental va pivotar sobre dos referents: la música que ells portaven al cap (Màquina, Sisa, Dylan, Young, Hendrix, Música Dispersa…) i la música autòctona (els acordions del Pirineu, les cançons de la muntanya). D’aquesta manera volia reforçar el «xoc» cultural d’aquella trobada a principis dels 80. I els seus punts en comú: la ingenuïtat (Sisa, Incredible String Band) i la coincidència justament en temes de comportament sexual («mentre el jovent i la jovena dins de la cabana fan l’amor» diu la cançó «Muntanyes catalanes» dels autèntics Surti com Surti) i en l’amor a la natura.
Però el documental està fet ja al segle XXI, i ens va semblar interessant recrear el so dels 60 des de la sensibilitat de músics joves, que fan una aproximació a aquella música amb pocs prejudicis. I és aleshores quan el treball de la Irina Prieto i el Frank Montasell s’incorpora com a peça clau del documental.
I trobem, a part dels referents abans esmentats, una inspiració clau: «Pat Garrett & Billy the Kid» de Bob Dylan. Hi han els components contraculturals i, a més a més, és la música d’un western: i qué és l’aventura de OFERIU… sinó la valentia d’uns colonitzadors que varen (des de la seva ignorància) submergir-se en la cultura dels nadius des d’el respecte i l’admiració cap a la saviesa d’aquella gent de la muntanya?. Potser és la lectura conseqüent de «Bailando con lobos»…
(podeu escoltar aquí les músiques originals)