HERMITAGE: NO ÉS NO.
Els dos grans viloncel·listes, M. Rostropovich i P. Casals varen tenir una fructífera relació: dos mons, un mateix amor per la música i una arrelada defensa dels drets humans, començant per la de la seva pròpia llibertat. Rússia i Catalunya, quasi als dos extrems d’Europa, i a canvi tanta empatia possible. Possible?: l’art.
Per a una determinada capa de la població, l’art és un llenguatge que, naixent localment, ressona globalment en mentalitats, cultures i temps distants i diferents. Reitero, per a una determinada capa. «El gust significa i ens significa» deia el sociòleg Bourdieu, tot assenyalant el caràcter implícitament classista de la cultura sota totes les seves formes. Però no volem oblidar la voluntat educadora de la sensibilitat estètica que defensava E. Kant, aquell Kant que somiava amb la pau perpetua i la federació mundial. Aquest és un bon fil a no oblidar: l’educació artística, la disponibilitat de l’art sota totes les seves formes i formats, pot facilitar la convivència, la pau, la governança mundial.
Als anys 2005 i 2007, el Museu Marítim amb l’A-FAD (artistes i artesans del Foment de les Arts i el Disseny) varen organitzar, amb la col·laboració de l’Institut de la Mediterrània, la Biennal ART MAR, que tenia la voluntat d’aplegar a artistes del nord i sud, de l’est i de l’oest de la Mediterrània. Amb quina voluntat? Reflexionar (mitjançant els llenguatges artístics) sobre els reptes polítics, socials, mediambientals i econòmics d’aquest mar entre terres tan diferents i alhora tan iguals. Amb la modèstia dels seus mitjans es va iniciar un diàleg que es va estroncar (per debilitat política del nostre país) abans de les primaveres àrabs i de l’immens desastre de la immigració. Una vegada més la força de la cultura i de l’art va ser menystinguda en la seva capacitat de bastir ponts i obrir llenguatges universals d’empatia (ai, la pau perpètua!).
És clar que en la complicada gestió política actual, el món de la cultura permet unes certes llibertats de moviment i de decisió. No és una necessitat ni urgent ni majoritàriament compartida i, molt sovint, no té clar el seu paper, més enllà de les grans paraules. D’aquesta manera deixa marge als gestos municipals: per exemple, durant certs anys, les rotondes dels batlles de l’Alt Empordà, amb formes i escultures d’incert gust… Però com això és molt personal i indiscutible, és l’espai perquè l’edil de torn pugui deixar la seva petjada personal sense discussió. I no parlem de la part econòmica: quin és el preu de l’art, d’aquest intangible difícil de pressupostar? Quin marge per les comissions, o pels comitès d’experts necessaris pagats directament o indirectament? Per exemple, futures exposicions del meu apadrinat, si jo sóc galerista o col·leccionista: els mons de l’art són molt complexes…
L’Ajuntament de Barcelona ha resolt amb intel·ligència un altre tema complex i complicat com el del Gimnàs Social Sant Pau del Raval. Un inversor privat compra l’edifici, que l’Ajuntament li recompra per una quantitat molt per sota del seu preu, però amb el compromís de deixar-li el dret de superfície dels terrenys durant cinquanta-cinc anys, perquè pugui compensar-se de l’operació econòmica. «És una operació inèdita i sense ànim de lucre» (diuen les parts implicades) tot perseguint un objectiu social: construcció de 36 habitatges de lloguer social i l’equipament, el gimnàs social, continuant la seva tasca d’atenció a les persones sense llar i famílies vulnerables (Betevé, M. Font i R. Torres, 1 juliol 2021). En la presentació de la bona notícia (sens dubte) Carme Trilla (Hàbitat3) comenta la importància que un operador privat actuï en aquesta operació sense cap voluntat de lucre; Maria Sisternes (Mediaurban) apunta com «de mica en mica anem convencent també al sector privat d’involucrar-se en el dret de l’habitatge»; i el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa es felicita que «hagin convergit una manera d’entendre l’habitatge com un dret, entre l’Ajuntament de Barcelona, un inversor privat, i fundacions socials» sens falta que hagi intervingut «cap sant» (per cert, l’inversor privat és Mediaurban, del complex empresarial d’en Jaume Roures).
També l’Ajuntament ha trobat una sortida equilibrada (sembla ser) al conflicte amb URW / La Maquinista: “El que hem intentat totes dues parts ha estat aconseguir deixar de banda el procés de judicialització d’aquest sector tant important de la ciutat i tirar endevant una proposta que és positiva per a Barcelona”, explica la tinenta d’alcalde, Janet Sanz.
A Menorca, a Maó estan majoritàriament contents que en l’Illa del Rei, tot rehabilitant l’antic hospital, la galeria Hauser & Wirth ha obert el seu nou centre d’art. Dinamització cultural de l’illa? Visibilització d’aquest racó de les Balears? Aportació de nous visitants? (per cert, no serà massiva…). Podem treure a col·lació l’anatema que és capital privat, i ja sabem que el capital sempre és sospitós dels pitjors interessos (com historiador de l’art no voldria fer un repàs de la relació entre creativitat i capital, potser si és posem maximalistes caldria arrencar el 90% de les fulles dels nostres llibres d’història). No parlaré del Guggenheim de Bilbao, i l’efecte radical que va tenir sobre aquella part del País Basc (inclòs l’efecte col·lateral sobre la violència d’ETA). Si apuntaré les sinergies que ha creat: per exemple la revitalització del Museu de Belles Arts, i l’activitat de l’Azkuna Zentroa.
Al límit intern de la làmina d’aigua del port de Barcelona, es volia visualitzar un nou museu. Curiosament aquesta posició, aquest reflex sobre les aigües mediterrànies li va resultar metafòric al director de l’Hermitage: els sis edificis d’aquest museu es reflecteixen a l’estuari del riu Nevà i el mar Bàltic. No cal insistir en la magnificència d’aquesta pinacoteca, que, a demès, disposa del segon fons més important del món mai exposat.
Uns inversors han cregut interessant patrocinar un nou complex cultural a Barcelona. Uns inversors que no volen lucre, que creuen en la importància de l’acció cultural, i sense «cap sant» han convergit amb el Port de Barcelona (i amb l’interès de moltes institucions -inclús el Liceu- i dels veïns del barri de la Barceloneta) sobre la pertinència d’obrir un nou espai cultural. Inversors que regalen a cinquanta anys vista un magnífic edifici de Toyo Ito. El seu estudi ja ha fet tres versions de l’edifici en funció de les demandes de l’Ajuntament, sempre amb celeritat: en la darrera versió l’edifici disposa d’una àgora pública sempre oberta per a ús social. I s’ha eliminat el pàrquing, per dissuadir l’ús del cotxe privat i no sobrecarregar el Passeig de Joan de Borbó. Així mateix està prevista una llançadora aquàtica gratuïta entre el moll de Colón i la zona de l’Hotel Vela per facilitar el trànsit, no sols al futur museu sinó a totes les persones que volen accedir a aquella zona, per lleure o per feina.
Sembla que hi ha inversors que cerquen fer un retorn social dels seus guanys en forma d’aportació al creixement cultural d’una ciutat, allò que em diem mecenatge. Ara el que es porta és valorar el micromecenatge i no el macromecentage. Aquell és vist amb ulls de generositat i solidaritat, i el macro, a canvi, sospitós de totes les maniobres fosques. Però sempre és possible veure amb detall la lletra petita dels convenis i aclarir les sospites.
L’Hermitage Estatal té, ja ho hem dit, als seus magatzems, una quantitat d’obra immensa mai exposada: 3.200.000 de peces a disposició de Barcelona, de les que 100 ja estaven aparaulades per al primera exposició. I aquesta magna operació cultural (liderada en un inici per Jorge Wagensberg) ofereix la possibilitat de fer exposicions molt interessants comptant amb aquest fons (per cert, res de franquícia ni sucursal). Exposicions que ja han estat plantejades amb maridatges i interseccions amb el MNAC, Museu Picasso, MACBA, Fundació Tàpies, Fundació Miró… Fàcil entreveure la capacitat sensibilitzadora d’aquestes mostres, les sinergies, l’expansió educativa, l’obertura a altres èpoques, estils, sensibilitats… Que millor que perdre aquest «barcelonacentrisme» cultural, com si nosaltres fossin l’alfa i l’omega de la cultura. Rostropovich i Casals.
El MNAC fa bona feina, però ens cal revisar la història de l’art més enllà del nostre patrimoni: l’art català per raons diverses (inclòs el «vol gallinaci» de la nostra burgesia, com deia en Josep Pla) té espais buits, moments estilístics sense musculatura (no vol dir que no tinguin qualitat). Per això disposar d’aquest fons d’armari de la història de l’art europeu que posa a la nostra disposició l’Hermitage, és un luxe que no ens podem permetre perdre.
Des de la meva perspectiva personal, crec que no augmentarem el turisme massiu, hi haurà un repunt menor d’un turisme culte (l’Hermitage no pot generar exposicions espectacle, ni escàndols mediàtics com ho fa l’art contemporani), però el que m’interessa és la visita pausada i estèticament emocionada dels nostres joves, dels adults, dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona i Catalunya, per obrir la seva sensibilitat i millorar el seu estar al món. Per què massa sovint ens hem oblidat d’aquesta gran funció de l’art: l’educació i el gaudi estètic. És un tractament homeopàtic, de petites dosis, que com pluja fina va millorant la nostra experiència vital: veure la resposta dels artistes amb les seves obres durant les etapes de les pandèmies, la tendresa de les maternitats en plena Europa de les guerres, aquell barroc convuls mentre la burgesia s’obria el camí de l’hegemonia cap al capitalisme, la innovació trepidant de la segona meitat del s. XIX i la seva catarsi a les primeries del s. XX…I tot sense oblidar la nostra mirada severa i inquieta, del pantocràtor de Taüll.
Parafrasejant a l’enyorat Wagensberg: “si la cultura és la resposta, quina era la pregunta?” Quina era la pregunta, benvolgut Ajuntament de Barcelona? Pot ser que finalment la resposta sigui que els barcelonins haurem de pagar més de 100 milions si és segueix per la via judicial?
Però no és no (remeto, sense comentaris, a l’hemeroteca recent sobre l’actitud del nostre consistori).
Jesús-Àngel Prieto, juliol 2021.
PS. Conec d’una xerrada personal a Rosa Carretero, impulsora del projecte, i possiblement, si s’inaugura l’Hermitage, em regalarà el catàleg de la primera exposició. C’est tout.
Publicat a LA VANGUARDIA el 30 de juliol de 2021.
https://www.lavanguardia.com/opinion/20210730/7634954/hermitage-es.html