Más allá de las posibilidades imaginativas y oníricas del cine, siempre me ha interesado la capacidad de barómetro social que poseen las obras cinematográficas.
Uno se adentra (prefiero la pantalla grande) en ese mundo que nos rodea a través de imágenes y sonidos, conducidos por la fascinación de la narración y atrapados por aquellas fantasmagorías que encarnan los actores, pero que las vivimos a veces con más emotividad que la realidad misma. Y ésta es la fortaleza y la debilidad de toda buena película.
Cuando se encienden las luces, y nos damos cuenta de la solidaridad emocional y estética (en el sentido más kantiano del término) que hemos compartido con los demás espectadores, empezamos un tácito reconocimiento de cuáles pueden ser los valores sociales y colectivos de aquello que hemos visto. Y sí, a cierta distancia, nos damos cuenta de las implicaciones críticas, proféticas o moralizantes de lo visto: se despierta el imaginario colectivo.
Este imaginario, muchas veces, nos muestra la cara oscura (otras no: la cara esperanzadora y bondadosa). No mires arriba (Don’t Look Up, A. McKay, 2021) es un filme de un humor sardónico (paréntesis: «risa afectada y que no nace de alegría interior»-RAE- y tiene su origen en una antigua costumbre de Cerdeña de acompañar riendo, una vez al año, a los viejos del pueblo para despeñarlos).
Como bien apunta Javier Rueda, Mckay utiliza «el montaje como instrumento punzante del sarcasmo, narrativas corales y el humor como disfraz del dolor. En este caso el espectador ríe porque ya ha llorado con la realidad.” (rev. Caiman nº 162). ¿De qué reímos?, no haré spoiler si explico que la trama narrativa se desencadena al descubrir (los personajes protagonistas) un meteorito que en seis meses, y catorce días, impactará la Tierra provocando una devastación superior a la de la colisión que terminó con los dinosaurios y generó el cráter del actual Golfo de México.
Ante esta evidencia científica, las maniobras políticas escondiéndola para no ser afectados electoralmente (o después hacer lo contrario por un nuevo cálculo electoral), la utilización mediática (en combinación con las redes) para atraer audiencia frivolizando las consecuencias, aumentan el tono de comedia sardónico, sarcástico y… el efecto espejo. Sí: el género cinematográfico de anticipación (sin llegar a ciencia ficción) siempre ha sido muy útil para exacerbar ese efecto espejo.
Resulta obvio: este metafórico meteorito es la pandemia, la crisis climática, la crisis social provocada por ese 1% rico que en la película queda caricaturizado (dolorosamente: tienen a su disposición un cohete que les lleva a un lejano planeta de vida idílica). Comportamiento frente a la evidencia: la máquina capitalista no puede detenerse con sus mecanismos democráticamente manipulados y unos medios de comunicación mayoritariamente sincronizados. Interesante ver cómo de aquel clásico cuarto poder (Ciudadano Kane) que podíamos visualizar y enfrentarnos a él, hemos pasado a una simbiosis perversa de medios y redes sociales, donde los intereses de los lobbies económicos se amalgaman con la tiranía de los algoritmos. Ya no hay debate, razones, contrapeso. Tan sólo los maremotos (las oleadas) de impactos emocionales refrendados por «putas mentiras» (traducción libre de fake news) y buscando siempre la bipolarización social: todos sabemos que las dualidades Barça-Madrid son muy rentables, y entierran la capacidad de autocrítica y de empatía.
Nadie quiere mirar arriba: ¿Puigdemont, Junqueras y otros querían mirar arriba? Ellos sabían el meteorito que se nos caía encima, pero animando a la gente a corear «independencia» y llenando el cielo de esteladas, era imposible mirar hacia arriba.
¿Alguien quiere mirar arriba, con un clima absolutamente lanzado a llevarnos a la catástrofe? ¿A un 2050 con una temperatura incrementada en más de 3 grados? ¿En un planeta lleno de migraciones climáticas difícilmente gestionables (como ya se ve en el Mediterráneo, y en el Canal de la Mancha, y en el Pacífico)?
Peter Kalmus, climatólogo estadounidense, comentó en The Guardian: «Nos sentimos como en la película Don’t Look Up, frustrados, de tanto repetir sin ser escuchados por los dirigentes mundiales». Y los dirigentes mundiales ¿a quién escuchan? A la opinión de los votantes: una democracia emotiva redirigida constantemente por los algoritmos creando núcleos cerrados. Y aquí hay que criticar a los medios de comunicación «clásicos» que actúan muy pendientes de los retuits y de los «likes«, de la búsqueda a través de la red y poco «zapato»: necesitamos menos “artistas digitales” y mas artesanía periodística.
Y podríamos seguir. Kafka recomendaba que entre el yo y la realidad, siempre escogiéramos la realidad. Y eso lo saben los mandarines de los logaritmos: con un yo emocional abocado a una realidad creada… Metaverso, le dicen ahora.
No miramos arriba: no hace falta, llevamos ya injertadas las gafas de realidad virtual.
NO, NO MIRIS (NI A DALT, NI AL COSTAT)
Més enllà de les possibilitats imaginatives i oníriques del cinema, sempre m’ha interessat la capacitat de baròmetre social que tenen les obres cinematogràfiques.
Un s’endinsa (prefereixo la pantalla gran) en aquell món que ens envolta a través d’imatges i sons, conduïts per la fascinació de la narració i atrapats per aquelles fantasmagories que encarnen els actors, però que les vivim de vegades amb més emotivitat que la realitat mateixa. I aquesta és la fortalesa i la debilitat de tota bona pel·lícula.
Quan s’encenen les llums, i ens adonem la solidaritat emocional i estètica (en el sentit més kantià del terme) que hem compartit amb els altres espectadors, comencem un tàcit reconeixement de quins poden ser els valors socials i col·lectius d’allò que hem vist. I sí, amb una certa distància, ens adonem de les implicacions crítiques, profètiques o moralitzants d’allò que hem vist: és desperta l’imaginari col·lectiu.
Aquest imaginari, moltes vegades, ens mostra la cara fosca (altres no: la cara esperançadora i bondadosa). No miris amunt (Don’t Look Up, A. McKay, 2021) és un film d’un humor sardònic (parèntesi: «risa afectada y que no nace de alegría interior»-RAE- i té el seu origen en un antic costum de la Sardenya d’acompanyar rient, una vegada a l’any, als vells del poble per despenyar-los).
Com bé assenyala Javier Rueda, Mckay utilitza «el montaje como instrumento punzante del sarcasmo, narrativas corales y el humor como disfraz del dolor. En este caso el espectador ríe porque ya ha llorado con la realidad.” (rev. Caiman nº 162). De què riem? No faré espòiler si explico que la trama narrativa es desencadena en descobrir (els personatges protagonistes) un meteorit que en sis mesos, i catorze dies,impactarà la Terra provocant una devastació superior a la de la col·lisió que va acabar amb els dinosaures i generà el cràter de l’actual Golf de Mèxic.
Davant d’aquesta evidència científica les maniobres polítiques amagant-la per no ser afectats electoralment (o després fen el contrari per un nou càlcul electoral), la utilització mediàtica (en combinació amb les xarxes) per atraure audiència tot frivolitzant les conseqüències, augmenten el to de comèdia sardònic, sarcàstic i… l’efecte mirall. Sí: el gènere cinematogràfic d’anticipació (sense arribar a ciència-ficció) sempre ha estat molt útil per exacerbar aquest efecte mirall.
Resulta obvi: aquest metafòric meteorit és la pandèmia, la crisi climàtica, la crisi social provocada per aquest 1% ric que en la pel·lícula queda caricaturitzat (dolorosament: tenen a la seva disposició un coet que els porta a un llunyà planeta de vida idíl·lica).
Comportament davant l’evidència: la màquina capitalista no pot aturar-se amb els seus mecanismes democràticament manipulats i uns mitjans de comunicació majoritàriament sincronitzats. Interessant veure com d’aquell clàssic quart poder (Ciutadà Kane) que podíem visualitzar i enfrontar-nos a ell, hem passat a una simbiosi perversa de mitjans i xarxes socials, on els interessos dels lobbies econòmics s’amalgamen amb la tirania dels algoritmes. Ja no hi ha debat, raons, contrapès. Tan sols els sismes submarins (les onades) d’impactes emocionals refrendats per «putes mentides» (traducció lliure de fake news) i cercant sempre la bipolarització social: tots sabem que les dualitats Barça-Madrid són molt rendibles, i enterren la capacitat d’autocrítica i d’empatia.
Ningú vol mirar amunt. Que Puigdemont, Junqueras i altres volien mirar amunt? Ells sabien el meteorit que se’ns tirava a sobre, però animant a la gent a cridar «independència» i omplint el cel d’estelades, era impossible mirar amunt.
Algú vol mirar amunt, d’un clima absolutament llençat a portar-nos a la catàstrofe? A un 2050 amb una temperatura incrementada en més de 3 graus? A un planeta ple de migracions climàtiques difícilment gestionables (com ja es veu al Mediterrani i al Canal de la Mànega i al Pacífic)?
Peter Kalmus, climatòleg estatunidenc, comentà en The Guardian: «Ens sentim com en la pel·lícula Don’t Look Up, frustrats de tant repetir, sense ser escoltats pels dirigents mundials». I els dirigents mundials, a qui escolten? A l’opinió dels votants: una democràcia emotiva redirigida constantment pels algoritmes i els nuclis tancats: on els negacionistes sempre són més «atractius» mediàticament. I aquí cal criticar els mitjans de comunicació «clàssics» que actuen molt pendents dels retuits i dels «likes«, de la recerca a través de la xarxa i poca «sabata»: caldrien menys “artistes digitals” i més artesania periodística.
I podríem seguir. Kafka recomanava que entre el jo i la realitat, sempre escollíssim la realitat. I això ho saben els mandarins dels logaritmes: amb un jo emocional abocat a una realitat creada… Metaverso, li diuen ara.
No mirem amunt: no cal, portem ja empeltades les ulleres de realitat virtual.