Sep
Bloc de notes

(en castellano al final)

SAVOIR REVIVRE

L’any 1973 va aparèixer publicat un llibre peculiar de la mà d’en Jacques Massacrier (1933-2020), un publicista d’èxit a París que va decidir iniciar-se en un mode de vida radical marxant a viure a Eivissa l’any 1968. El seu gran èxit editorial «Savoir revivre» és un llibre peculiar, amb tipografia manual i ple d’il·lustracions fetes pel mateix autor. La idea clau era tendir cap a l’autarquia: no exempt d’una certa ingenuïtat, s’explicava des de com fer-se la casa, la roba, els objectes més necessaris, l’autosuficiència alimentària, la salut, etc. Aires d’època, la revolució contracultural hi era en plena ebullició: abandonar el capitalisme i crear espais lluny del consumisme, de la dependència del mercat i amb el màxim contacte amb la natura. Just la visió de l’hipisme que menys ha transcendit, a canvi la foto-fixa del moviment ha estat la tríada «sexe, drogues i rock and roll», amb la imatge decadent d’Eivissa que tots tenim al cap. Però Jacques, amb la seva dona Greta i els seus fills, varen continuar fidels a aquells principis.

«Quin sentit té aixecar crits d’alarma contra la societat de consum i la industrialització, contra la contaminació que se’n deriva, si continuem donant suport a les indústries que ens enverinen i esgoten els recursos naturals del nostre planeta!” (Massacrier, 1973)

Sembla que tornem a la casella de sortida, només que ara la crisi climàtica posa damunt la taula actituds i responsabilitats en les quals ens va la nostra supervivència, mentre que a principis dels 70 era la voluntat utòpica de canviar el rumb d’un sistema que ja intuïen perillós: recordem que és l’any 1972 que, sota els auspicis del Club de Roma i de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, apareix l’informe «Els límits del creixement» (D. Meadows i alt.).

Desendollar-nos del sistema de vida al que ens hem acostumat serà complex, però cada vegada sembla més imperatiu. I la «veritat incòmoda» (li manllevem la idea a Al Gore, 2005) ningú la vol liderar. I menys els responsables polítics que veuen perillar la seva acceptació demoscòpica (i és comprensible: qui li posa el cascavell al gat?). No podrem viatjar de manera compulsiva, no es podrà construir cases de més de 30 m² per persona, caldrà limitar l’ús d’energia i d’aigua: ens aproparem a allò que els nostres avis varen conèixer com a cartilla de racionament…

Caldrà fer nostra aquella actitud cap a l’autosuficiència, tant a escala personal com col·lectiva, tot posant al dia la dita sobirania alimentària i energètica, sense menysprear les oportunitats de racionalització i solidaritat que comporten els vincles que tenim en un món interconnectat.

Hi ha molt camí a recórrer en la mitigació dels efectes del canvi climàtic, i el primer és la reducció radical de les nostres activitats no necessàries (aquí caldrà fer un esforç col·lectiu per consensuar-les, amb totes les resistències sota el mantra de la llibertat, veritat Sra. Ayuso?)

Cal treballar seriosament (això vol dir també legislar: on són els ecologistes als nostres parlaments?) per millorar l’eficiència energètica que, com diu el gran expert Amory Lovins, «és la forma més gran, més barata, més segura i més neta d’abordar la crisi».

La meva àvia utilitzava molt sovint una paraula del bable o asturianu que és molt pertinent: «aducir«. Em deia: «Has de estender bien la manteca nel pan, pa que aduzca, pa que supla munchu«. Hem de fer que els materials, els objectes, l’energia, l’aigua «aduzan munchu«, no podem malbaratar res (recordem que aquest 2022, el 28 de juliol vàrem superar la capacitat de la Terra per sostenir-nos, allò que s’anomena «dia de sobre capacitat»). I el que sobra o és llença en una part del planeta, falta en altra part: fem l’exercici a l’esmorzar, visualitzem que el croissant que ens mengem, en Etiòpia se’l cruspeixen entre 30 persones. I el canvi climàtic que pateixen és en un altíssim percentatge, responsabilitat nostre.

Tenim la possibilitat que la Terra «aduzca«, que doni per viure per a tothom. Caldrà «savoir revivre» d’una manera diferent, autosuficient, austera, solidària, fraterna. Hem de ser capaços de sobreviure entre tots.

SAVOIR REVIVRE

El 1973 apareció publicado un libro peculiar de la mano de Jacques Massacrier (1933-2020), un publicista de éxito en París que decidió iniciar en un modo de vida radical marchando a vivir a Ibiza el año 1968. Su gran éxito editorial «Savoir revivre» es un libro peculiar, con tipografía manual y lleno de ilustraciones hechas por el mismo autor. La idea clave era tender hacia la autarquía: no exento de cierta ingenuidad, se explicaba cómo hacerse la casa, la ropa, los objetos más necesarios, la autosuficiencia alimentaria, la salud, etc. Era la época, la revolución contracultural estaba en plena ebullición: abandonar el capitalismo creando espacios lejos del consumismo, de la dependencia del mercado, y con la máxima convivencia con la naturaleza. Justo la visión del hipismo que menos ha trascendido, en cambio la foto-fija del movimiento ha sido la tríada «sexo, drogas y rock and roll», con la imagen decadente de Eivissa que todos tenemos en la cabeza. Pero Jacques, con su esposa Greta y sus hijos, continuaron fieles a esos principios.

«¡Qué sentido tiene gritar alarmados contra la sociedad de consumo y la industrialización, contra la contaminación que se deriva, si seguimos apoyando a las industrias que nos envenenan y agotan los recursos naturales de nuestro planeta!» (Massacrier, 1973)

Parece que volvemos a la casilla de salida, sólo que ahora la crisis climática pone sobre la mesa actitudes y responsabilidades en las que nos va nuestra supervivencia, mientras que a principios de los 70 era la voluntad utópica de cambiar el rumbo de un sistema que ya intuíamos peligroso: recordemos que es en 1972 que, bajo los auspicios del Club de Roma y del Instituto de Tecnología de Massachusetts, aparece el informe «Los límites del crecimiento» (D. Meadows y alt.).

Desenchufarnos del sistema de vida al que nos hemos acostumbrado será complejo, pero cada vez parece más imperativo. Y la «verdad incómoda» (parafraseando a Al Gore, 2005) nadie quiere liderarla. Y menos los responsables políticos que ven peligrar su aceptación demoscópica (y es comprensible: ¿quién le pone el cascabel al gato?). No podremos viajar de forma compulsiva, no se podrá construir casas de mas de 30 m² por persona, habrá que limitar el uso de energía y agua: nos acercaremos a lo que nuestros abuelos conocieron como cartilla de racionamiento…

Habrá que hacer nuestra aquella actitud hippie hacia la autosuficiencia, tanto a escala personal como colectiva, poniendo al día dicha soberanía alimentaria y energética, sin menospreciar las oportunidades de racionalización y solidaridad que conllevan los vínculos que tenemos en un mundo interconectado.

Hay mucho camino por recorrer en la mitigación de los efectos del cambio climático, y lo primero es la reducción radical de nuestras actividades no necesarias (aquí habrá que hacer un esfuerzo colectivo para consensuarlas, con todas las resistencias bajo el mantra de la libertad, ¿verdad Sra. Ayuso?)

Hay que trabajar en serio (esto significa también legislar: ¿dónde están los ecologistas en nuestros parlamentos?) para mejorar la eficiencia energética que, como dice el gran experto Amory Lovins, «es la forma más grande, más barata, más segura y más limpia de abordar la crisis».

Mi abuela utilizaba muy a menudo una palabra del bable o asturianu que es muy pertinente: «aducir«. Me decía: “Has de estender bien la manteca nel pan, pa que aduzca, pa que supla munchu«. Debemos hacer que los materiales, los objetos, la energía, el agua «aduzan munchu«, no podemos derrochar nada (recordemos que este 2022, el 28 de julio superamos la capacidad de la Tierra para sostenernos, lo que se llama «día de sobre capacidad»). Y lo que sobra o se tira en una parte del planeta, falta en otra parte: hagamos el ejercicio en el desayuno, visualizemos que el croissant que nos comemos, en Etiopía se lo reparten entre 30 personas. Y el cambio climático que sufren es, en un altísimo porcentaje, nuestra responsabilidad.

Hay la posibilidad de que la Tierra «aduzca«, que cunda, que dé para vivir para todos. Habrá que «savoir revivre» de una manera diferente, autosuficiente, austera, solidaria, fraterna. Debemos ser capaces de sobrevivir entre todos.

Related Posts

Leave A Comment