A l’estiu del 2009 vaig conèixer a en Jaume Vilalta, i vàrem fer tot un recorregut junts amb una projecte, ara hivernat, sobre la parella de pintors Anna-Eva Bergman i Hans Hartung (projecte iniciat amb un molt interessant guió de Juan Elorduy, autèntic pare de la idea). Indirectament va animar-me a continuar amb el documental sobre Ossera, i ja a principis del 2010 s’incorpora com a productor amb LUKIMEDIA  i com a muntador. La seva paciència amb el material que jo aportava (finalment més de 20 hores de cinta) ha estat bàsica per al resultat final. El treball en la mesa d’edició en un documental és fascinant ( sovint d’una tensió i depressions alternes molt curioses) i els debats i la distància que un bon muntador crea sobre el material rodat, son d’un efecte higiènic meravellós.
I sobre tot, jo soc un hippie frustrat a prop de la seixantena, i Jaume és mes jove, veu la contracultura i el 68 amb distància, i té la ironia dels de poble respecte a les aventures de fascinació rural. És obvi que les discussions i les aportacions a la taula d’edició varen donar al documental un pes que no hagués tingut. I un acabat professional, amb un ritme que l’autor de les imatges hagués volgut molt mes pausat…és a dir, un punt plasta:  menys mal….