GRACIAS KOFI ANNAN!

Kofi Annan, nos acaba de hacer el mejor texto introductorio que hubiesemos querido para nuestro cortometraje ELS TRES ULTIMS REFUGIS…
 
 
November 24, 2013

 

Climate Crisis: Who Will Act?

By KOFI ANNAN
Geneva — The last-minute deal at the United Nations Climate Conference in Warsaw keeps hopes for a comprehensive successor agreement to the 1997 Kyoto protocol alive. But let us be clear: Much more decisive action will be needed if we are to stand any chance at fending off the dangers of climate change.
We now have just one more shot, next year in Peru, to make more substantive progress toward a successor agreement before the crucial 2015 Paris conference. Even before then, it will be crucial for governments to put aside narrow national interests in order to ensure that the pledges made at the 2009 Copenhagen conference — to limit global warming to 2 degrees Celsius, or 3.6 degrees Fahrenheit, compared to pre-industrial levels — are met.
The unprecedented walkouts at the Warsaw climate talks — first, by representatives of most developing countries on Wednesday, and then by green groups and N.G.O.’s on Thursday — reveal a growing level of frustration with what many perceive as a lack of political leadership at a time when it is needed most. It was clear before this latest round of talks in the Polish capital that the world’s governments must make real progress toward an ambitious, universal and legally binding climate agreement to be adopted in 2015.
It is essential that governments start phasing out fossil fuel subsidies, which currently account for about $485 billion a year, and are far greater than the global investment in renewable energy. While cutting subsidies is an issue for developed and developing countries alike, it remains true that the Group of 20 countries accounted for 78 percent of global carbon emissions from fuel combustion in 2010.
What now? If governments are unwilling to lead when leadership is required, people must. We need a global grass-roots movement that tackles climate change and its fallout. In Australia, one initiative aims at getting one million women to take small steps in their everyday lives to cut emissions. In India, there is a project to bring solar energy to slums, which also creates green jobs. In Guatemala, women farmers are planting trees to sequester carbon and improve cultivation techniques. In Mexico, the “ecocasa” program is unlocking funds to build energy-efficient housing.
Despite these encouraging initiatives, citizens need to press their governments to come up with ambitious sustainable solutions, not just makeshift ones. Climate change must inform any new policy, whether in the development or the energy sector. It must determine the way we build our houses and the way we structure our economy. Green thinking cannot be the sole responsibility of a few environmentally minded activists, while the rest of us go on living as if there were no tomorrow.
The science behind climate change, after all, is clear. As the Intergovernmental Panel on Climate Change, the leading global body for the assessment of climate change, has unequivocally stated: “Warming of the climate system is unequivocal, and since the 1950s, many of the observed changes are unprecedented over decades to millennia. The atmosphere and oceans have warmed, the amounts of snow and ice diminished, sea level has risen, and the concentrations of greenhouse gases have increased.”
To those who argue that global warming is just the way of nature and not in any way related to human activity, the panel responds, “It is extremely likely that human influence has been the dominant cause of the observed warming since the mid-20th century.” The dominant cause. Not just one among many.
As a consequence, we will witness more extreme weather patterns such as droughts, storms, floods and heat waves. As we saw, just days before the Warsaw conference, with the devastating effects of Typhoon Haiyan in the Philippines, those who bear the brunt are the poorest and most vulnerable. We should also expect to witness a dramatic increase of various infectious diseases, especially vector-borne diseases such as malaria or dengue fever.
Eventually, all of us, whether from the industrialized or developing world, will feel the consequences. In fact, this has already started, as those who experienced recent wildfires in Australia and California and this year’s floods in Europe can attest. Climate change will threaten our security, exacerbating tensions that lead to violent conflicts as the scramble for resources escalates out of control.
But let me conclude on a note of cautious optimism: If science tells us that human activity is the main driver of global warming, then human action can also reverse it. But this must happen before the climate consequences become irreversible. Failing to act will be nothing short of catastrophic.

Kofi Annan was secretary general of the United Nations from 1997 to 2006.

NOS ACERCAMOS AL PUNTO DE NO RETORNO

No es noticia de primera página, estamos entretenidos con otras cosas, no digo yo que no sean interesantes… pero ¿con que cara les explicaremos a nuestros nietos que no hicimos nada? ¿con que cara nos explicaremos que el gobierno de Australia está cerrando la entrada a los refugiados del clima que vienen de las ya inundables islas del Pacífico? ¿como miraremos a otro lado cuando el ejército australiano dispare en las playas?
Por eso hicimos ELSTRESULTIMSREFUGIS, nuestro corto homenaje a la ultima mujer que quedará en el mundo, posiblemente en una fecha no muy lejana… No es catastrofismo, son ganas de evitarlo!
Por eso tambien habíamos hecho el documental OFERIU FLORS ALS REBELS, porque ellos intuyeron que el mundo habia que redefinirlo, volver a la naturaleza, al decrecimiento… sino hacemos nada haremos bueno el verso completo de Pietro Gori: Datte fiori ai ribelli caduti
 
 
http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/09/27/actualidad/1380271116_853994.html

ELSTRESULTIMSREFUGIS

L’anterior entrada al bloc va ser fruit d’una reflexió espontània mentres tornava a casa…i amb la sensació aquella de “Arde Roma y nosotros tocando la lira”.
Una cosa semblant va ser l’escriptura del guió de ELS3ULTIMSREFUGIS: l’estímul doble d’un fantàstic treball de Elisabet Puig titulat “Els tres refugis” (el de viure, el de treballar, el de contemplar) i el de la reiterada noticia de la enèsima reunió sobre el canvi climàtic sense acords i posposant qualsevol decisió fins al 2020.
Una història del paradís perdut, aquesta Terra, una reflexió modesta i amb voluntat poètica sobre la nostra irresponsabilitat, malgrat que “molts ja ho havien dit…”

NO HAN PASADO CUATRO DIAS…

–>

Sobre el tren con los ruidos
El altavoz metálico
Que todo lo anuncia
Que incluso advierte
Normas que creía olvidadas:
No escupir en el suelo
No poner los pies en el asiento.
Y la gente autista
Con sus aparatos Tic’s
En una relación compulsiva
Autista incluso cuando parece
Que hablan con alguien
Y dudo que sus quejas
     -siempre son quejas-
Nadie las escuche
Peor, nadie las responde
Y ese tono siempre de víctima
Nadie culpable, nadie ha hecho nada
Nadie nació con el pecado original
Y mi amigo que despotrica contra la culpa
Y su exmujer que lo entiende todo
Y el que no quiere entender nada
Y los niños en el asiento de al lado
Directos a exigir que el mundo
Lo inventaron ellos
Y un rapado que golpea el móvil
Contra la ventana porque
El juego no se reinicia
Mientras a lo lejos, fenómeno
Auditivo increíble, suena una música
Máquina que mejora el horror
De las vías y el tren
Y ahora veo una mujer que
Llora lágrimas de plástico
Y yo no quiero mirarla
Que ella me devuelva la mirada
Y que hago yo, entonces
Mientras golpeteo
El teclado virtual de mi ipad
Y los auriculares me lloran
Una música que amé
Pero que ya no comprendo

Y hemos llegado a 400ppm de CO2
En la atmósfera, el límite que no debimos
Traspasar
El tren avanza ahora
Vía abajo
Y nadie podrá frenarlo
Veo por la portezuela de la cabina
La cara sin rostro del maquinista
La cara del hombre de la multitud
Fin.

A QUI OFERIREM FLORS?

Ahir sortia als mitjans de comunicació (o als de desinformació, com dèiem quan érem hippies i llegíem a H.M. Henzesberger) una petita noticia: el diòxid de carboni arriba al seu nivell més alt en la etapa humana en la terra (400ppm). Durant la nostra història humana fluctuava sobre les 280 parts per milió. És conegut que amb la combustió massiva de combustibles fòssils el creixement de la concentració de CO2 s’ha disparat. I les seves conseqüències…

Els nostres nets, podran oferir flors a alguns rebels? Quins? Hi hauran flors que oferir?

…RESIDE EN EL ESPECTADOR.

Un altre retorn en forma de reflexió viscuda, d’experiències que es creuen…quin sentit te fer cinema si no és de convocar a l’espectador i que al acabar la projecció la pel·lícula ja sigui seva…”La magia del proceso creativo reside en el espectador” David Lynch dixit.

–>

Avui, 15 de març 2013
Acabo de veure la pel·lícula “oferiu flors al rebels…”. He pujat caminant cap a casa i un cop he arribat allà, he entrat a l’ordinador i he reflectit les meves impressions: M’ha agradat molt i no sabria dir què és el que més m’ha cridat l’atenció.
Tan el què expliquen les persones que van anar a viure a Ossera, totes les dificultats que van tenir, que reflecteixen les “problemàtiques” de viure en un poble com els animals que apareixen, les herbes, el paisatge i la música.
També m’ha portat als records de la meva infància, joventut, i també el veure fets, eines, maneres de comportar, de parlar, d’explicar, hi ha hagut moments que m’ha emocionat tot el que he vist.
Hi surten vivències recuperades, l’acordió, la festa major com diu en tots els pobles què son sinó hi ha una festa, la música que es tocava, la manera de ballar…..
Aquell senyor gran fent llenya molta llenya amb la por de què no en tindria suficient o potser l’any següent no la podria anar a fer, això és un fet que encara el meu germà ho fa tot i que nosaltres li diem que no cal que en faci tanta que ja en tenen prou per l’hivern ell ens diu que no que mentre pugui s’ha d’aprofitar.
I l’acordió, al meu poble el músic que teníem el tocava . “Puntarrí” es deia i ens feia ballar com mai, i ara ja fa un temps l’acordió diatònica l’han tornat a recuperar.
Però també hi ha una experiència que és al revés què passa, si tu vols seguir estudiant i en el teu poble no pots i els teus pares busquen la manera de fer-te anar a la gran ciutat, això és el què vaig viure jo, als 12 anys tenint el 2n de batxiller gràcies a la mestra que tant si com si va voler fer-me estudiar fins que li va ser possible i al tercer curs s’havia d’anar a una acadèmia i la que hi havia allà era només pels fills que els seus pares treballaven a l’ENHER, els meus pares a través del capellà i altres persones van aconseguir un lloc en una mena d’escola-residència de persones laiques a l’abaixador de Vallvidrera, vaig estar allà treballant i d’aquesta manera em vaig pagar la manutenció i els estudis doncs els meus pares no haguessin pogut fer-ho, anava a casa meva només per les  vacances de Nadal i els mesos d’estiu i encara llavors també treballava a la fonda. Jo també escrivia cartes explicant les meves vivències aquí però per no fer-los patir els deia que tot anava bé, va ser dolorós, trist, dur i ja vaig aprendre què és el que sobre teu els més grans fan sobre tu que ets la petita, tu fas el treball i després els altres el presenten com si l’haguessin fet elles i també el valor del diner.
Quan anava cap a casa i arribava al pantà d’Escales i olorava l’aire deia ja estic a casa, encara ara tinc aquesta sensació
Però ja fa molt de temps que sempre m’he dit que jo no tornaria a viure en un poble perquè per a mi segueix sent dur, penso que sinó tens una manera de viure ben muntada sinó tens un mitjà de transport per moure’t tot es més difícil. Has d’estar molt, molt mentalitzat que vols aquella manera de viure.
Aquí tens totes les possibilitats, ho tens tot a tocar de mà i no necessariament has de ser una persona consumista, no cal també pots tenir els sentiments cap a mirar d’emplenar l’esperit, el buscar que t’enriqueixen el teu ser.
Quan veia la meva mare anar a l’hort cada dia per cultivar-lo, les hores que s’hi passava, “acochada” com deia aquella senyora, rentar la roba primer al riu després al safareig que hi havia a l’hort, tenir un cubell d’aigua calenta per anar-te escalfant les mans i sí amb la paleta picant el gel de l’aigua per poder rentar. A la casa que vivíem tampoc teníem aigua s’havia d’anar a buscar al pis de sota i la única calentor que sortia de la casa era la cuina de llenya on cuinàvem, a la mateixa cuina en una gran cubell i amb l’aigua calenta ens rentàvem el cos i sí també havies d’anar un dia a la setmana a Pont de Suert al mercat a comprar coses, al poble només hi havia una botiga, la única carn era dels corders que mataven ells i després els que criaven a casa teva, conills, gallines.
I ara tot ha canviat en els pobles no hi ha la duresa d’abans, però hi ha treballs que si vols tenir certes coses son durs, han de ser constants i no pots dir avui no en tinc ganes no ho faig i tampoc saps què passarà demà, no hi ha la seguretat com tenir un treball amb un salari cada mes
Però jo sempre m’havia dit i dic que jo no tornaria a viure al poble.

UN ESPECTADOR PREN LA INICIATIVA…

He rebut el mail d’un espectador que ha tingut la iniciativa personal de contactar amb un exhibidor per fer-li arribar la seva valoració del documental. Ho comparteixo en el bloc amb tot el meu agraïment.

Hola,
sóc un aficionat al cinema i he gaudit molt d’alguns dels documentals que heu proposat.
Ara jo us vull proposar a vosaltres que us mireu un magnífic documental que es va projectar el dia 15 de març al Centre d’Arts Sta. Mònica:

“Oferiu flors als rebels”  d’en Jesús Prieto

El considero molt bo perquè:

-Emociona

-Descriu molt bé les vivències d’un sector de població dels anys ’80

-Testimonia la vida de les últimes persones que encara practicaven una agricultura de subsistència al camp català

-Mostra una forma de viure actual alternativa a la vida urbana

-Ens parla de passió per al feina ben feta i de la voluntat de tirar endavant amb molt d’esforç

-Visualitza el transcorrer de les estacions a un petit poble del Pirineu

-I per moltes coses més que ens van tenir ben agafats a la cadira els 80 minuts de durada

De veritat, aprecieu-lo !
Gràcies per la vostra atenció
Joan Talarn

Badalona.

SOBRE LA DESNATURALIZACIÓN DE UN CONCEPTO

Jorge Fernández Chiti (especialista en cerámica, profesor de filosofia y antropologia en la Universidad de Buenos Aires) en su libro “La cerámica artística actual” (1983) aporta la siguiente reflexión.
“Daremos un ejemplo: el movimiento hippie poseyó elementos ideológicos, filosóficos y morales sumamente profundos, interesantes y progresistas: el sustraerse al consumismo y al belicismo capitalista, el no comulgar con una sociedad basada en el prejuicio y la hipocresia, el ser cada uno como es, sin modelos ni patrones de conducta, etc. Esto era lo profundo, lo sólido y sustancial del movimiento. Pero en los paises periféricos donde la información tarda décadas en llegar, el hippismo se tomó por una manera de vestirse, de pasar el tiempo o bien como sinónimo de vender artesanías o de vivir en campamentos. O sea que se lo desnaturalizó al captar de él sólo lo externo, no su entidad profunda ni sus valores humanos indiscutibles (que tanto preocuparon al estado burgués como para gastar millones de dólares en desprestigiar el movimiento con cuentos de suciedad, etc.).”

ARTS SANTA MÒNICA

La presentació a Arts Santa Mònica (15 de març) va ser un èxit: les 100 butaques van quedar justes. Un debat molt vivencial per part de Pepi Soto que no va poder parlar com a antropòloga sinó des de la implicació en una època i unes actituds que encara les porta dins ( “Sempre et quedes amb la calma de la experiència” va dir). I l’Enric Majoral i el seu viatge a l’orient que el porta a trobar que el centre del seu món està a Formentera…i en l’artesania (que l’ha portat a ser Premio Nacional de Artesania). Les reflexions de Vicenç Altaió van incidir en el caràcter existencial del documental i en la seva mirada a la vegada objectiva i implicada en cada imatge.

Jim Stillwaggon, en tant que participant en el documental, va fer una reflexió sobre el valor de la utopia: “la utopia és un mateix”.