Jun
Bloc de notes

(en castellano al final)

Fraternitat, igualtat, llibertat

Estan a tots els frontispicis dels edificis públics (entre ells, les escoles) les tres paraules inaugurals de la República francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Originalment aquest lema incloïa com a colofó «o la mort». No cal repassar els convulsos i violents episodis que a finals del S. XVIII varen sacsejar França, tot instaurant la República i enviant al calaix de la història l’Ancien Régime.

 

Però sí que us proposem revisar el valor ideològic d’aquestes tres paraules, tot i ser una revisió prou coneguda en els àmbits de la politicologia (i en els de l’ètica, per exemple, Victòria Camps). El poble va assaltar la Bastilla, símbol de l’opressió, metàfora de les llibertats trepitjades, on la igualtat en enfront de la llei era menyspreada. Així la seva força de xoc, el poble, va ser molt útil a la burgesia fabril i comerciant, per derrocar a la monarquia i l’aristocràcia. Però on el poble veia la llibertat com a valor suprem, com a antídot a l’opressió i el menyspreu a la seva dignitat com a persones, la burgesia veia també la llibertat de mercat, l’abolició de les traves burocràtiques que impedien la lliure circulació de mercaderies, i la fi dels privilegis dels aranzels feudals (el sobrecost d’un producte que manufacturat a Marsella volgués vendre’s a París).

I mentre el «populacho» feia seva la igualtat com a valor humanístic i democràtic, la burgesia ho feia principalment com a garantia jurídica en el món dels negocis, la fi dels privilegis aristocràtics a l’hora d’implantar negocis o comerciar, la fi dels privilegis de la classe noble amb el seu lobby de sang.

La fraternitat, ah la fraternitat…paper mullat, valor decoratiu que la burgesia, amb el seu (nostre) individualisme congènit i el seu darwinisme social, va enviar al calaix del consol i la caritat. El Manifest Comunista reivindicarà aquesta fraternitat, si bé sota la contradicció de la lluita de classes.

La pandèmia ha invertit a la força aquests valors. El confinament a escala mundial ha estat, metafòricament, l’atemptat planetari a la llibertat individual, convertint-nos en habitants d’una Bastilla global. L’igualitarisme del contagi ha generat, en un primer moment, una intensa incomoditat: com és que aquest virus no respecta els privilegis de classe? A altres virus ja els teníem alliçonats: malària, ebola… El VIH va ser molt mal educat i molt poc respectuós, ja se sap que el sexe ens iguala a tots…però varen posar molts recursos econòmics per corregir aquesta irregularitat, i els rics ens vàrem poder salvar. De tota manera, la Covid-19, ha mostrat també, sense ser intencionat per la seva part, que l’accés a la salut, les condicions precaritzades laborals, el poc muscle públic dels sistemes sanitaris i socials, acaben mostrant aquesta desigualtat.

Que queda de la fraternitat? Doncs la principal ensenyança. Les mostres de fraternitat espontània (ja sé que preferim la paraula solidaritat), la fraternitat implícita en països amb sistemes públics sanitaris potents, la fraternitat i el coratge del personal sanitari, de serveis, transportistes, de neteja, de les forces armades… La fraternitat i empatia de la població en general que ha anteposa’t aquest valor al de la seva llibertat individual.

I aquí és on varen veure, sense mascaretes, la cara insolidària i no fraterna dels apòstols del liberalisme: les manifestacions a els EUA amb armes a la mà, la primera reacció de Boris Johnson, la persistent actuació de Bolsonaro i Trump (capdavanters de la llibertat individual, pels meus c…), els nacionalismes egoistes de «nosaltres ho faríem millor i España ens mata”…

Fa temps que, abandonada la dictadura on la paraula llibertat estava tacada de sang, quan veig que la principal reivindicació comença per apel·lar a la llibertat, em ve al cap la Revolució francesa, i els pobres il·lusos del poble que varen creure en ella (veure Josep Fontana, Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany, 2019). La llibertat en el nostre món capitalista connota poder econòmic, i convé preguntar-se sempre allò que deia Josep Pla: «qui paga les misses?».

La pandèmia podria deixar una esperança: la constatació que la fraternitat i la igualtat són els nostres valors més segurs per enfrontar-nos a les crisis globals, a l’època de la incertesa en la qual ja estem instal·lats. Quan la fraternitat i la igualtat domina el món, la llibertat és la flor als llavis d’una societat justa.

29 de maig, 2020, La Floresta.

 

REPUBLICANISMO INVERTIDO

Fraternidad, igualdad, libertad

Están en todos los frontispicios de los edificios públicos (entre ellos, las escuelas) las tres palabras inaugurales de la República francesa: libertad, igualdad y fraternidad. Originalmente este lema incluía como colofón «o la muerte». No es necesario repasar los convulsos y violentos episodios que a finales del S. XVIII sacudieron Francia, instaurando la República y enviando el cajón de la historia el Ancien Régime.

Pero sí os proponemos revisar el valor ideológico de estas tres palabras, a pesar de ser una revisión ya muy conocida en los ámbitos de la politicología (y en los de la ética, por ejemplo, Victoria Camps). El pueblo asaltó la Bastilla, símbolo de la opresión, metáfora de las libertades pisadas, donde la igualdad ante la ley era despreciada. Así la fuerza de choque, el pueblo, fue muy útil a la burguesía fabril y comerciante, para derribar a la monarquía y la aristocracia. Pero donde el pueblo veía la libertad como valor supremo, como antídoto a la opresión y al desprecio a su dignidad como personas, la burguesía veía también la libertad de mercado, la abolición de las trabas burocráticas que impedían la libre circulación de mercancías, y el fin de los privilegios de los aranceles feudales (por ejemplo, el sobrecoste de un producto que manufacturado en Marsella quisiera venderse en París).

Y mientras el «populacho» hacía suya la igualdad como valor humanístico y democrático, la burguesía lo hacía principalmente como garantía jurídica en el mundo del comercio, para acabar con los privilegios aristocráticos a la hora de implantar negocios, y poner fin a las prebendas de la clase noble con su lobby de sangre.

La fraternidad, ah la fraternidad … papel mojado, valor decorativo que la burguesía, con su (nuestro) individualismo congénito y su darwinismo social, envió el cajón del consuelo y la caridad. El Manifiesto Comunista reivindicará esta fraternidad, si bien bajo la contradicción de la lucha de clases.

La pandemia ha invertido por la fuerza estos valores. El confinamiento a escala mundial ha sido, metafóricamente, el atentado planetario a la libertad individual, convirtiéndonos en habitantes de una Bastilla global. El igualitarismo del contagio ha generado, en un primer momento, una intensa incomodidad: ¿cómo es que este virus no respeta los privilegios de clase? A otros virus ya los teníamos aleccionados: malaria, ébola … El VIH fue muy maleducado y muy poco respetuoso, ya se sabe que el sexo nos iguala a todos por abajo… pero se pusieron muchos recursos económicos para corregir esta irregularidad, y los ricos nos pudimos salvar. De todos modos, la Covid-19, ha mostrado también, sin ser intencionado por su parte, que el acceso a la salud, las condiciones laborales precarizadas, el poco músculo público de los sistemas sanitarios y sociales, han terminado mostrando esta desigualdad

¿Qué queda de la fraternidad? Pues ésta ha sido su enseñanza principal. Las muestras de fraternidad espontánea (ya sé que preferimos la palabra solidaridad), la fraternidad implícita en países con sistemas públicos sanitarios potentes, la fraternidad y el coraje del personal sanitario, de servicios, transportistas, de limpieza, de las fuerzas armadas … la fraternidad y empatía de la población en general que ha antepuesto este valor -la fraternidad- al de su libertad individual.

Y aquí es donde se vieron, sin mascarillas, la cara insolidaria y no fraterna de los apóstoles del liberalismo: las manifestaciones en EEUU con armas en la mano, la primera reacción de Boris Johnson, la persistente actuación de Bolsonaro y Trump (líderes de la libertad individual, por mis c…), los nacionalismos egoístas de «nosotros lo haríamos mejor y España nos mata» …

Hace tiempo que, abandonada la dictadura donde la palabra libertad estaba ensangrentada, cuando veo que la principal reivindicación comienza por apelar a la libertad, me viene a la mente la Revolución francesa, y los pobres ilusos del pueblo que creyeron en ella (ver Josep Fontana, Capitalismo y democracia desde 1756 hasta 1848. Cómo empezó este engaño, 2019). La libertad en nuestro mundo capitalista connota poder económico, y conviene siempre preguntarse con Josep Pla: “¿quién paga las misas?”.

La pandemia podría dejar una esperanza: la constatación de que la fraternidad y la igualdad son nuestros valores más seguros para enfrentarnos a las crisis globales, en la época de la incertidumbre en la que ya estamos instalados. Cuando la fraternidad y la igualdad dominan el mundo, la libertad es la flor en los labios de una sociedad justa.

29 de mayo, 2020, La Floresta.

(original en catalán)

Related Posts

Leave A Comment