I SI TORNÉSIM A FER LA MILI?

(en castellano al final)

“Si no fem res, les projeccions més optimistes situen 

l’extinció a finals de la vida dels nens que neixen avui.”

Jeremy Rifkin, La Vanguardia, 5-V-2023.

El que això subscriu, es considera pacifista i va fer la mili a finals dels anys 70. I malgrat la crítica global al servei militar, hi havia aspectes positius amagats sota la capa del bel·licisme i de l’autoritarisme: la dedicació d’un temps dels joves a un suposat bé comú, la seva convivència amb gent diversa (tant cultural, com social, com geogràficament), tot això traient-los de la seva zona de confort.

L’individualisme actual amb els seus mons tancats, potser cal obrir-los. Cert és que en els àmbits dels estudis superiors, els programes de mobilitat acadèmica (Erasmus i altres) tenen una mica aquesta component de treure als joves de la seva zona de confort, i obrir-los a altres realitats i a certa autonomia: sens dubte la consciència de ser europeu té molts punts guanyats gràcies a aquests programes. Quasi tothom valora positivament aquesta mobilitat.

Hem vist darrerament els desastres dels aiguats ferotges a la regió de l’Emília-Romanya amb més d’una desena de morts i amb unes pluges que només en un dia han deixat caure el doble d’aigua que en tota la mitjana del mes d’abril i maig junts. No recordarem ara els incendis (desgraciadament preveim un estiu molt perillós), la sequera, les onades de calor… o la pandèmia.

Ens caldrà tota la capacitat organitzativa per enfrontar-nos a una crisi climàtica mai vista. I ja hem vist com, més enllà dels cossos d’intervenció propers (Bombers, Policia Municipal, etc.) a Itàlia ha tingut un paper fonamental l’exèrcit.

Aquí a Espanya tenim una unitat militar, l’UME, especialitzada en emergències i on treballen per estar preparats per fenòmens meteorològics adversos de gran magnitud, terratrèmols, incendis, accidents químics, biològics, radiològics i nuclears. La proposta seria dedicar sis mesos de la vida dels joves (nois i noies) per entrenar-se en aquesta unitat, tant per consolidar la seva capacitat d’acció davant dels desastres, com per a conscienciar-se dels perills reals als quals ens enfrontem i enfrontarem. No insistirem en el nivell d’emergència que ha generat la crisi climàtica, i que les darreres informacions de l’Organització Meteorològica Mundial OMM, són terribles: superarem en menys de cinc anys el límit dels 1,5 °C, una barrera que des de l’Acord de París es marcava com a objectiu a no sobrepassar.

Dit en termes col·loquials: no estem per a bromes, i una joventut preparada fàcticament per ajudar en les emergències seria un objectiu desitjable/necessari.

Soc conscient que el discurs anti militar contamina aquesta proposta. M’agradaria que no haguéssim de tenir exèrcits, com no tenir policia…no obriré aquí aquesta reflexió utòpica però necessària.

Però és clar que les estructures militars i les seves metodologies estan preparades per l’actuació immediata i, perquè no, valenta (al mateix nivell que els bombers). En un món curtterminista i individualista, posar-se al servei de la col·lectivitat, tot deixant l’ego a part, resulta segurament necessari per a la nostra supervivència.

Deixo oberta la mecànica de la implementació d’aquesta proposta (inclosa la seva possible dimensió europea), amb tots els matisos, excepcionalitats i incorporacions d’altres serveis socials possibles: he tingut notícies d’algun pla pilot perquè els joves puguin oferir les seves habilitats com a acompanyants en l’àmbit social i educatiu, benvingut sigui.

Malauradament en temps d’agressió bèl·lica (vegis Ucraïna), el reclutament resulta inevitable (i dolorós). En temps d’emergència climàtica, potser cal actuar igualment. I és un reclutament que té dos objectius: incorporar al jovent (amb la convivència cultural, social i geogràfica implícita) a una preparació i capacitat d’actuació, així com tenir, a posteriori, una societat amb ciutadans i ciutadanes expertes durant la seva vida davant dels desastres amb els quals hauran de conviure, si o sí.

Mentrestant, hem de continuar treballant, personal i socialment, per mitigar els efectes de les nostres emissions de CO₂: és molt tard, però encara som a temps.

https://www.eltriangle.eu/2023/06/16/i-si-tornesim-a-fer-la-mili/

¿Y SI VOLVEMOS A HACER LA MILI?

“Si no hacemos nada, las proyecciones más optimistas sitúan
la extinción a finales de la vida de los niños que nacen hoy.”
Jeremy Rifkin, La Vanguardia, 5-V-2023.

El que esto suscribe, se considera pacifista e hizo la mili a finales de los años 70. Y pese a la crítica global al servicio militar, había aspectos positivos escondidos bajo la capa del belicismo y del autoritarismo: la dedicación de un tiempo de los jóvenes a un supuesto bien común, su convivencia con gente diversa (tanto cultural, como social, como geográficamente), todo ello sacándoles de su zona de confort.
El individualismo actual con sus mundos cerrados, quizá sea necesario expandirlos. Cierto es que en los ámbitos de los estudios superiores, los programas de movilidad académica (Erasmus y otros) tienen algo de este componente de sacar a los jóvenes de su zona de confort, y abrirlos a otras realidades y a cierta autonomía: sin duda la conciencia de ser europeo tiene muchos puntos ganados gracias a estos programas. Casi todo el mundo valora positivamente esta movilidad.
Hemos visto últimamente los desastres de los aguaceros feroces en la región de Emilia-Romaña con más de una decena de muertos y con unas lluvias que sólo en un día han dejado caer el doble de agua que en toda la media del mes de abril y mayo juntos. No recordaremos ahora los incendios (desgraciadamente prevemos un verano muy peligroso), la sequía, las olas de calor… o la pandemia.
Necesitaremos toda la capacidad organizativa para enfrentarnos a una crisis climática jamás vista. Y ya hemos visto cómo, más allá de los cuerpos de intervención cercanos (Bomberos, Policía Municipal, etc.) en Italia ha tenido un papel fundamental el ejército.
En España tenemos una unidad militar, la UME, especializada en emergencias y que trabajan para estar preparados para fenómenos meteorológicos adversos de gran magnitud, terremotos, incendios, accidentes químicos, biológicos, radiológicos y nucleares. La propuesta sería dedicar seis meses de la vida de los jóvenes (chicos y chicas) para entrenarse en esta unidad, tanto para consolidar su capacidad de acción frente a los desastres, como para concienciarse de los peligros reales a los que nos enfrentamos y enfrentaremos. No insistiremos en el nivel de emergencia que ha generado la crisis climática, y que las últimas informaciones de la Organización Meteorológica Mundial OMM, son terribles: superaremos en menos de cinco años el límite de los 1,5°C, una barrera que desde del Acuerdo de París se marcaba como objetivo a no sobrepasar.
Dicho en términos coloquiales: no estamos para bromas, y una juventud preparada fácticamente para ayudar a las emergencias sería un objetivo deseable/necesario.
Soy consciente de que el discurso antimilitar contamina esta propuesta. Me gustaría que no tuviéramos que tener ejércitos, como no tener policía… no abriré aquí esta reflexión utópica pero necesaria.
Está claro que las estructuras militares y sus metodologías están preparadas para la actuación inmediata y, porque no, valiente (al mismo nivel que los bomberos). En un mundo cortoplacista e individualista, ponerse al servicio de la colectividad, dejando el ego aparte, resulta seguramente básico para nuestra supervivencia.
Dejo abierta la mecánica de la implementación de esta propuesta (incluida su posible dimensión europea), con todos los matices, excepcionalidades e incorporaciones de otros servicios sociales posibles: he tenido noticias de algún plan piloto para que los jóvenes puedan ofrecer sus habilidades como acompañantes en el ámbito social y educativo, bienvenido sea.
Desgraciadamente en tiempos de agresión bélica (véase Ucrania), el reclutamiento resulta inevitable (y doloroso). En tiempos de emergencia climática, tal vez sea necesario actuar igualmente. Y es un reclutamiento que tiene dos objetivos: incorporar a los jóvenes (con la convivencia cultural, social y geográfica implícita) a una preparación y capacidad de actuación, así como tener, a posteriori, una sociedad con ciudadanos y ciudadanas expertas durante su vida ante los desastres con los que tendrán que convivir, sí o sí.
Mientras, debemos seguir trabajando, personal y socialmente, para mitigar los efectos de nuestras emisiones de CO₂: es muy tarde, pero todavía estamos a tiempo.

https://www.eltriangle.eu/es/2023/06/16/y-si-volvemos-a-hacer-la-mili/