May
Bloc de notes

DOCUMENTALS: LA FICCIÓ COM A TRAÏCIÓ

(En castellano, enlaces a pie de artículo)

És reconegut el paper valent de TV3 en la programació i difusió de documentals, superant aquell tòpic que aquest era un gènere per a segons canals, i no una oferta en horari principal. Documentar o ficcionar, el cinema va néixer amb aquestes dues ànimes: Lumière i Edison. 

Observo la deriva del documental cap a una voluntat d’establir vincles emocionals forts amb l’espectador fent servir recursos ficcionals. Evidentment que tot són opcions i el que proposo és plantejar algunes reflexions.

Primera, la utilització de la música. Unes músiques que tenen tendència a reforçar i/o crear entorns emocionals que moltes vegades sembla que forcen la realitat, i porten a l’espectador a «accents» d’exaltació, de por, d’expectació, de tristor, d’emotivitat… amb un ús continuat de la banda sonora que no deixa silencis, reforçant el to més o menys èpic del narrador. I no deixant aparèixer una atenció més neutra, atenta a les imatges i als continguts informatius en ells mateixos. Des d’una perspectiva, que reconec una mica doctrinal, posar de fons a una opinió d’un entrevistat una determina música, suplantant el seu estat d’ànim, té alguna cosa de traïció al mateix. Si de vegades, els participants reclamen un cert tracte en l’enquadrament i en l’edició del seu discurs, que estiguin també atents a quina música, arribat el cas, adhereixen al seu discurs. Comentari a part requereix el tipus de textures musicals, que adoleixen d’una estandardització mantinguda: músiques entre simfòniques i electròniques, que de vegades sembla que estem veiem una pel·lícula de ciència-ficció, o d’intriga psicològica.

Segona: comprensible, però la presència del narrador amb una clara voluntat d’identificació del seu estat d’ànim amb l’espectador, cercant empaties i proximitats. Una insistència en el «jo» i la seva particular sentimentalitat respecte al que veu i mostra. El documentalista hauria d’estar més a prop de l’antropòleg o del sociòleg amb una visió més descriptiva, deixant que cada receptor es construeixi la seva visió, àdhuc emocional (resulta pertinent la recomanació que Manuel Castells li va fer al jove periodista Manuel Campo-Vidal d’anar a formar-se a l’Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials de París). En aquesta línia personalista imitem els documentals més «americans» on el tema de l’star-system (com Michael Moore i altres) es marca de fàbrica.

Aquestes característiques, sense voler ser maximalista, les podem assenyalar en el documental «Ucraïna, viatge als altres fronts» (Lluis Caelles, 17/2/2023), on les seves innegables virtuts i la seva valentia, tenen a canvi aquestes limitacions, a parer meu. És obvi que la tragèdia del tema, que ens té colpits, és un element de força major, però penso que «la fi no justifica els mitjans» cinematogràficament parlant.

Tercera: resulta inevitable que el gènere documental intenti, en mans de bons operadors, tenir una resolució d’imatge òptima, amb recursos de gran qualitat fotogràfica i una bona utilització de moviments de càmera. Però de vegades aquest «manierisme» resta credibilitat, fent la sensació de comptar amb una parafernàlia més pròpia d’una retòrica de rodatge de cinema, que no l’austeritat de l’enfrontament «a pel» amb la realitat. Cert que l’optimització dels equips digitals ho fa molt fàcil, i que equips personals mínims (àdhuc sobreexplotats professionalment) tenen molta capacitat resolutiva. Menció a part és l’ús i abús del dron, sempre resolutiu i espectacular, però que aquests sobrevols distancien enormement i espectacularitzen inclús les imatges d’un terratrèmol devastador. Cal recordar la frase de J.L. Godard «fer un tràveling és una qüestió ètica”.

Quarta i darrera: la introducció nua i crua de ficció (amb recreacions amb actors i entorns teatralitzats) per reforçar o fer avançar la informació documentada. No negarem l’eficàcia d’aquest recurs, que ens acosta a la docuficció. Però cal ser molt curós, aquí la línia informativa/ ficcional és totalment difusa. «Negrers: la Catalunya esclavista» (Jordi Portals, 14/2/2023) potser és un cas paradigmàtic. Més enllà de l’habilitat per controlar els moments ficcionals (tòpics en la interpretació, un cert «cartó pedra», etc.), el reforç dels llocs comuns amb continguts massa narratius respecte a les dades que aporten els especialistes historiadors, no ajuden a una lectura més autònoma per part de l’espectador (a parer meu l’allunyen i desvirtuen el contingut informatiu). I deixarem de banda el paper excessivament personalista del conductor d’aquest documental, que cercant una identificació amb la causa (noble i necessària) resulta excessivament involucrada.

Informació, deixar que l’espectador pugui construir la seva visió sense recursos ficcionals tan atractius. Vull recordar la proposta de Bertold Brecht (sí, un autor del segle passat) amb el seu «distanciament» aplicat a la pràctica teatral, tot cercant un respecte a l’intel·lecte de l’espectador amb la voluntat de donar-li eines per ser ell «autònomament crític».

Related Posts

Leave A Comment