May
Bloc de notes

https://www.elcugatenc.cat/opinio/83424/errors-politics-si-errors-tecnics-no

En general, millor no cometre errors. Però de vegades els errors són necessaris per avançar, si sabem extreure lliçons dels mateixos (molt interessant el llibre «Les virtuts del fracàs» de C. Pépin, 2018). I tots coneixem una de les metodologies de la investigació científica: assaig i error.

Però parlem de l’acció municipal: hi ha decisions polítiques i decisions tècniques. Àdhuc hi ha personal polític (elegit per sufragi) i personal tècnic (elegit per oposicions de mèrits). Vaig comentar la relació complexa entre aquests dos sectors a la carta del lector «La millor empresa: l’Ajuntament», El Cugatenc, 26-IX-22.

Personalment, admeto els errors en política: no és una ciència exacta, i en la seva voluntat de millorar la vida social, cal segurament apostar per noves maneres d’organitzar-nos. Em sembla interessant que davant les dificultats sistèmiques del mercat laboral, es vulgui plantejar la renda bàsica universal, que evidentment té riscos, però que semblen raonables els seus beneficis. Entenc que davant d’unes relacions socials perverses, el marxisme-leninisme intentés un nou marc social teòricament més just i participatiu. Puc entendre que davant de certes dificultats d’encaix, alguns governants vegin en la separació d’entitats supranacionals, avantatges i noves maneres d’autoorganitzar-se, i és evident que les possibilitats de no encertar, de fracàs, són plausibles. Així mateix, davant de la problemàtica mediambiental i sanitària, una ciutat es plantegi les anomenades superilles i, minimitzant al màxim els errors tècnics i optimitzant els processos participatius, assagi aquest nou urbanisme. Doncs bé: entenc la voluntat de millorar la vida social i les possibilitats d’innovar per superar dinàmiques que arrosseguen disfuncions.

Ara bé: si l’assaig dona error, cal exigir la humilitat del científic que ho reconeix i aprèn del fracàs. I això en política no es dona: ni el comunisme soviètic va admetre mai l’error històric, ni el Brexit ha admès les enormes disfuncions sobrevingudes. Perquè un experiment sigui compartible políticament cal ser didàctic, transparent i veraç. I tots tenim al cap la incapacitat congènica d’admetre l’error, assumir responsabilitats i, si és el cas, demanar perdó i no el «sostenella i no enmendalla». Aleshores val més assumir que «els experiments es facin amb gasosa».

Sí, són admissibles els experiments en política: didàctics, transparents, responsables i veraços. Però no són admissibles els errors tècnics: aquí no cal inventar res, estem en el nivell dels fets, de les accions concretes i constatables. A més: si els tècnics són els millors possibles, és justament perquè en el concurs de mèrits amb mostrat la seva capacitat de no cometre errors (sona maximalista, però confio que se m’entengui, ja sé que errar és humà).

Si un govern encarrega l’organització d’unes oposicions a una empresa exterior, aquest és un encàrrec tècnic, amb prou experiències al darrere, perquè no hi hagi errors. És obvi que la primera pregunta era de si els tècnics propis no podien assumir aquesta tasca, i perquè externalitzar-la. I si s’externalitza, quina ha estat la supervisió tècnica des de l’Administració: sospito que l’encàrrec va anar massa lligat a voluntats polítiques i la supervisió va quedar en aquestes mans, no en les tècniques. Sobre això ja vaig comentar (en l’article a dalt esmentat) les ingerències dels polítics fent de tècnics, i aleshores la desafecció dels tècnics respecte a la seva expertesa.

Davant de la sequera, els tècnics segur que ja fa temps que plantejaven solucions, endarrerides pels polítics, que ara intenten colar problemes tècnics on hi ha hagut deixadesa política i, em temo, menysteniment de les iniciatives dels tècnics.

No pot haver-hi error en el funcionament dels semàfors, ni de la recollida d’escombraries, ni en la vigilància policial, ni en la tramitació diligent d’expedients i llicències… El polític hauria d’estar més atent al control de qualitat dels circuits i del benestar dels funcionaris, que no a interferir sobre els aspectes tècnics.

En una reunió sobre mobilitat a un barri perifèric de la nostra ciutat, es va comentar que havia caducat (per no fer el tràmit dins el termini i en la forma adequada) la concessió del transport. I ni tècnics ni polítics presents varen admetre aquest error: ¿els tècnics no varen avisar de la caducitat de la concessió, o els polítics varen prioritzar altres assumptes més rendibles electoralment? «Estulticia o malicia», que deia un amic meu basc.

Cal prioritzar el perfecte funcionament tècnic de la nostra administració municipal. Cal despolititzar l’estructura funcionarial, que ha d’estar plena dels millors tècnics per meritocràcia transparent (aquí massa vegades els sindicats no fan la seva feina). Les gerències, els directors i caps de servei, els coordinadors, han de ser funcionaris, i (en la meva modesta opinió) no cal demonitzar els assessors que els càrrecs polítics tinguin: són assessors que se n’aniran quan el mandat polític acabi. Cal evitar la pràctica que persones que en el seu moment han entrat per «lliure designació» i moltes vegades, just uns mesos abans de les eleccions, apareixen unes oposicions a mida per funcionaritzar-los (és a dir “aplantillar-los»).

Ja sabem que una de les funcions socials dels partits és actuar com una ETT: els membres d’un partit, més enllà de la seva adhesió a un projecte polític, han d’entendre que això comporta molta feina desinteressada i, arribat el cas (per mèrits electorals), tenir una feina temporal: els augments d’afiliacions a partits després d’èxits electorals són un indicatiu d’expectatives amagades de trobar feina de per vida.

I aquí rau un dels problemes endèmics que la nostra jove i catalana democràcia ha après fàcilment: els partits, gràcies a processos d’aplantillament, intenten tenir una part important del sector tècnic «addicte». Això vol dir que podem canviar el color polític, però la inèrcia dels tècnics «addictes» està moltes vegades posant sorra als rodaments. Molt didàctica la sèrie «Sí, ministre» (produïda als anys 80 per la BBC i difosa per TV3), o significatiu un estudi acadèmic que a finals dels anys 90 detectava l’altíssima presència de membres d’UDC en el departament d’Ensenyament.

La qualitat d’acció rau en la meritocràcia dels tècnics, i tenir clars els àmbits de la política. Aquesta ha de fer experiments i si cal equivocar-se, ser creativa, tenir una mirada a llarg termini, valenta, tot superant el curtterminisme dels cicles electorals. I això és sòlid si en el dia a dia, les implementacions tècniques no tenen errors i es fan sentir-nos orgullosos de la nostra maquinària municipal.

Jesús-Àngel Prieto, La Floresta.

Related Posts

Leave A Comment