https://www.elcugatenc.cat/opinio/78222/la-millor-empresa-lajuntament

No és una ironia, és una afirmació. Fa molts segles els homes i les dones varen trobar una forma de convivència: la ciutat. I a poc a poc crearem una organització complexa per fer funcionar aquesta convivència, amb una part de personal elegit democràticament per dirigir i orientar l’acció municipal, i una altra -molt important- de personal tècnic que garantia una continuïtat de la tasca, més enllà del color polític del personal electe.

En aquest sentit que la millor empresa sigui l’empresa municipal és, no només obvi, sinó consubstancial. Per què? Perquè és l’empresa de tots, i els seus efectes són sobre tota la ciutadania i la seva qualitat de vida. A més no està regida per algú amb molts diners i que vol el seu benefici privat, sinó per una persona que nosaltres elegim perquè creiem en els seus valors democràtics i en la seva capacitat de gestionar i representar a la majoria dels ciutadans. És a dir, el millor ciutadà.

A part d’aquests que treballen en la seva condició de ciutadans democràticament elegits, hi ha aquells que hi són per la seva condició de tècnics idonis per a les diferents tasques necessàries.

Funcionari, aquell que fa funcionar… aleshores, per què és un personal tan mal valorat? No ho hauria de ser: ha superat unes oposicions que haurien de garantir la seva absoluta i irrefutable idoneïtat, el seu mèrit, així com la igualtat d’oportunitats en l’accés. És a dir, l’hauríem de considerar com el millor tècnic possible per a la nostra comunitat. I estar orgullosos.

Així l’ajuntament és la millor empresa: té els millors tècnics i està dirigida pels millors ciutadans: primus inter pares.

Però, per què no passa això? Ser alcalde o regidor no té bona premsa, ser funcionari té connotacions despectives. Segurament això passa per diferents causes, i algunes, no totes, les passaré a comentar.

El funcionariat.

Resulta que la selecció de personal no acaba d’anar bé per què el gremialisme i proteccionisme del mateix funcionariat, la connivència i poca visió en profunditat dels comitès d’empresa, i la ingerència dels favoritismes polítics allunyen i desvien notòriament la bondat primerenca del sistema (com tota observació genèrica, aquesta també pateix de ser injusta cap a aquells individus entregats i ben preparats, que hi són). I això genera que una part del funcionariat són o mediocres tècnicament parlant, o absolutament deutors dels seus mentors polítics/sindicals. És prou coneguda la porta del darrere d’entrada al funcionariat: contractat a dit per un polític, fa feines cada vegada més executives i, sorpresa, l’any previ a les eleccions es convoca una «oposició» a la seva mida… això li diuen «aplantillar».

En conseqüència això genera que la mediocritat aparegui com a característica tòpica del personal. I el que és pitjor: desitjable. Ser mediocre en l’administració municipal és una garantia d’estabilitat laboral, de pocs problemes i senyal d’intel·ligència professional. Amb les condicions d’entrada perverses abans mencionades, qui «en su sano juicio» intentaria destacar per la seva competència? Només el personal contractat interí (“pobrets, volen fer mèrits”), i a sobre se’ls utilitza per apagar focs, coneixedors de la seva entrega. Després, o no passen mai a funcionaris, o quan es funcionaritzen, es contagien.

Tots coneixem exemples de gent superpreparada i professionalment irrefutable i que no han estat validats gràcies a una sabia dosificació de normativa administrativa-opositora, connivència de les juntes de selecció de personal (on hi han els sindicats), i entrebancs de col·legues que busquen que ningú trenqui el cercle daurat de la mediocritat –o de la sintonia política-.

Bé, algun mecanisme per redreçar aquesta situació? Sí: un respecte ètic a les normes de l’accés i del mèrit. I com en qualsevol empresa, una direcció dotada d’una visió de futur i d’un programa d’actuació consensuat democràticament amb els executors. I diem democràticament perquè una empresa com el municipi, que cada quatre anys renova el seu equip directiu gràcies a un procés democràtic, no és lògic que no incorpori aquesta democràcia al funcionament intern, sobretot si aspira a ser la millor empresa, l’empresa de tots.

L’estament polític.

I respecte a la direcció democràtica, la direcció política? Aquesta, si s’acaba de guanyar les eleccions, entra manant amb una profunda desconfiança cap al personal que hauria d’executar les seves ordres, dels que sospita (i segurament amb raó) moltes obligances a l’anterior govern.

Això desmobilitza totes les millors capacitats professionals tot privilegiant a tècnics de confiança política abans que els criteris d’excel·lència professional i carrera tècnica de prestigi. I a més la classe política ha adoptat com a pràctica lícita una adjudicació a tort i dret de personal de confiança en càrrecs tècnics i, moltes vegades, superespecialitzats: ens podem trobar a un conserge (amb tota la meva admiració) de director d’urbanisme, sempre, això si, amb el carnet del partit a la boca.

Això inhibeix els millors professionals en l’aparell municipal, i encoratja les intrigues de palau o l’adquisició d’un carnet de partit com a salvaguarda. I de pas retroalimenta la cultura de la mediocritat.

A més, ara que tothom està molt content de no fer la mili i de veure cada vegada més lluny als estaments militars, l’estructura jeràrquica municipal manté viva la flama de les millors virtuts «castrenses»: tu fes-ho i no preguntis, mira d'»escaquejar-te», i si el teu «capitost» és un inútil, no intentis informar a un superior per damunt d’ell. Inclús, amb el suport de consultories externes (que fan el gran negoci amb les administracions públiques) s’implementen sistemes de qualitat de la feina que només tenen com a validació els criteris del superior i no, com en qualsevol empresa, la informació del propi treballador, del client, de l’usuari, del ciutadà; aspecte que hauria de ser cabdal en una institució de servei públic.

Amb el qual, la direcció «democràtica» entra amb mal peu, genera desconfiança, i a sobre, quan en moltes àrees s’escolta als bons tècnics aquests, indefectiblement, plantegen treballs per objectius a mig/llarg termini (cultura, sanitat, educació, benestar social, seguretat, etc.), treballs que, «Oh! Déus», no tenen rendibilitat electoral a tres anys vista. I tornem a ferir de mort qualsevol voluntat tècnica i professional de vàlua (un bon amic, bregat en l’administració municipal, asseverava: «no es fa res sense preguntar al tècnic, però no es fa res del que diu el tècnic»).

Així arribem a una dinàmica de serveis mínims, de col·lapse endèmic, que moltes vegades es llegeix com a mal propi del funcionariat. Però, a canvi, hi ha una voluntat generosa cap a tot allò que vulgui dir imatge, foto a la premsa, i «modernor», entrant de plé a la dinàmica de «apuntarse a un bombardeo«: el polític postmodern -d’esquerra i de dreta- està a la cerca de tendències i de campanyes que no comportin seguiment i recerca de resultats. Tot són «smarts city«, «ciutats educadores», «pactes culturals», «declaracions universals», «banderes i pancartes a la façana» i «minuts de silenci».

Que volem… la política també es cotitza a la xarxa i pot més un «like» o uns «followers«, que la feina ben feta.

La millor empresa.

Però l’ajuntament ha de ser la millor empresa: governada per polítics votats per la majoria, a poder ser que governin en coalició, que confiïn en els nostres tècnics (que són nostres, de la ciutat, no del partit que governi), que tinguin una voluntat clara de modernitzar l’administració, que utilitzin la democràcia interna amb una exquisida correcció, i que tinguin la confiança en si mateixos i en el seu municipi per no rodejar-se (protegir-se) amb una munió de càrrecs de confiança afins, normalment mediocres (per cert, aquí rau la capacitat d’ETT dels partits: “ara aquesta a la Diputació, ara aquell a l’ajuntament de Sesrovires”).

El dia a dia del municipi té aspectes que són de sentit comú: la neteja, la seguretat, el manteniment dels carrers, els serveis socials bàsics (per exemple), i això ha de tenir un rumb de creuer marcat i automatitzat, més enllà dels canvis de color polític. Hauríem de consensuar un manual d’instruccions bàsic de la ciutat que, a càrrec dels tècnics, funcionés autònomament. I els polítics marcar les línies ideològiques tot fent de polítics, no de tècnics… per exemple, la gerència sempre en mans del millor tècnic, sense canvis a cada contesa electoral (i així sofrim gerents inútils que acaben de consellers).

He estat funcionari municipal i vull estar orgullós de la meva feina, de la meva institució, i del servei públic que donem. I és imperdonable que tots plegats afrontem les eleccions municipals més preocupats per estratègies electorals dels diferents partits que no per un debat sincer respecte a qui farà de l’ajuntament la millor empresa. En això tots sortiríem guanyant. I no són només criteris purs de gestió, sinó de democràcia interna, excel·lència professional, objectius a mitjà i llarg termini, superació del calendari electoral, visió i missió de l’empresa municipal  (i de la ciutat) com a model.

Aleshores sí que veuríem el tarannà del partit polític: una visió participativa de les decisions, un organigrama pla i cooperatiu, una confiança en els tècnics. Això comporta una democràcia participada, una gestió municipal coherent amb el territori, una confiança en els ciutadans. Perquè no es pot aparentar ser democràtic de cara al ciutadà i no ser democràtic en l’estructura interna municipal. 

Crec que aquest és un debat molt important. Hem criticat el clientelisme i el patrimonialisme dels partits de dretes en la seva gestió de l’administració. Però ens ha decebut quan l’esquerra (sigui tripartit, sigui entesa) ha tornat a caure en la mateixa concepció instrumental de l’administració, en la desconfiança de l’aparell tècnic, i en la prebenda quasi medieval de col·locar amics, cunyats, germans… o afiliats al partit (ni que ho siguin de fa dos dies).

És hora de renovar l’administració, de refundar les relacions entre la part electa i la part tècnica dels nostres municipis, de pactar un model d’acció que sigui l’orgull dels ciutadans, aconseguint que la millor empresa sigui la de tots: l’ajuntament.

Jesús-Angel Prieto,

ex-funcionari municipal de BCN,

i veï de La Floresta,

Sant Cugat del Vallès.