O DE LES NARRATIVES SENSE DESENLLAÇ
Ho deia Aristòtil en la seva Poètica: la narrativa tenia necessàriament tres temps, la presentació, el nus i el desenllaç. Òbviament la voluntat didàctica de les arts era clara i necessària: calia mostrar els conflictes amb el destí, les opcions morals, la fidelitat, l’honor, la valentia, la injustícia… Calia reforçar i construir ciutadania en un món inestable i convuls (que Grècia sigui un referent clàssic, no vol dir que fos paradisíac).
La narratologia analitza -entre altres aspectes de l’estudi estructural dels relats- els diferents comportaments dels receptors segons la forma en què les històries són explicades. Aquests comportaments tenen interessantíssimes connexions amb els temps històrics on succeeixen, tot mostrant aquell complex d’idees i sentiments que en diem «l’esprit du temps«.
Si els grecs necessitaven arribar a un desenllaç per construir i alimentar el seu paradigma ideològic i cultural, ¿que narratologia fem servir nosaltres i que ens pot explicar sobre el nostre «esprit du temps«?
Fins a la dècada dels seixanta (del segle passat), les pel·lícules acabaven amb un rètol molt conegut, acompanyat d’un acord major tocat per un tutti de l’orquesta: The end. La història havia presentat uns personatges i una situació, havia avançat amb l’aparició d’un nus fruit d’un conflicte, i aquest finalment es resolia en un desenllaç, que durant molt de temps fou moralment correcte i generalment feliç: guanyaven els bons i es castigaven les conductes antisocials. Un exemple: Getaway (1972) de Sam Peckinpah narrava la història d’una parella de malfactors que acabaven escapant de la justícia. Als EUA d’aquells anys la crítica a la «bona moral» s’estava ja naturalitzant, sobretot amb la nova tongada de directors fruit de les revoltes dels anys seixanta (A. Pen, M. Nichols, J. Cassavetes). Però a Espanya no, i en la seva exhibició en els cinemes «patrios» es va afegir una imatge congelada de l’inici del film (que començava amb ells a la presó) amb una veu en off que informava del seu ingrés definitiu sota la bota de la justícia. I aleshores sí: The end.
Justament sobre els anys seixanta varen començar a aparèixer films sense el rètol prescriptiu, films que a Espanya es varen dir de «arte y ensayo«. Senzillament la història es deixava de narrar, tot obrint una interpretació oberta d’aquesta, allò que Umberto Eco va estudiar en la seva coneguda Opera aperta (1962), donant un protagonisme al lector/espectador, fent de la polisèmia un enriquiment de la relació entre l’obra i el receptor. Sembla obvi que aquest protagonisme del receptor, aquesta volguda polisèmia estaven molt en consonància amb «l’esprit du temps» d’aquells anys de la contracultura, de les primaveres del 68, d’un derrocament de l’antiga moralitat i una marcada emancipació dels ciutadans, molt protagonitzada pels joves.
I ens varen oblidar del «The end«. Les pel·lícules acabaven i ja està: els crèdits finals lliscant per la pantalla amb la seva música, s’encenien els llums de la sala (mala praxi), i la gent s’aixecava de les cadires.
Ja ho hem apuntat: aquells nous cineastes, amb voluntat d’autors (molt marcats per la renovació que va suposar, entre d’altres, el neorealisme italià, el free cinema anglès, la nouvelle vague francesa…) varen abandonar el protocol d’acabar els films amb el rètol «The end«. Les històries quedaven vives, els interrogants i les perplexitats existencials, els dilemes morals… tot molt adequat per a aquella pràctica del cine-fòrum: el debat posterior al visionament de la pel·lícula. Perquè eren temps de compartir idees, de construir imaginaris, de matar al pare i reinventar la idea d’autoritat, d’autor.
I sí, ara (dècada dels vint del s. XXI) continua no havent «The end«. Però és que observem que tampoc no hi ha desenllaç: moltes pel·lícules presenten uns personatges, una situació, apareix un nus… i ens quedem aquí. És, a parer meu, una narratologia sense compromís. Perquè plantejar un desenllaç és mullar-se, és implicar-se en una resposta, en una possible sortida. La postmodernitat, molt positiva a l’hora de posar en dubte els dogmes moderns, ha donat pas a un relativisme moral, polític i cultural on està mal vist aportar solucions o visions unívoques (et poden titllar de determinista -mal vist dir marxista-, de colonialista, de solucionista, de blanc hetero, etc.). Ara es porten històries sense una fi concreta, moltes d’elles avalades per la coartada dels elements autobiogràfics (com si tota biografia fos interessant), o de fets reals. Per exemple, un curt explica una violació en una ciutat de províncies, mostra el drama (desesperant i cruel) de la víctima, però acaba sense implicar a ningú en la seva protecció o en elements que ajudin a combatre/protegir futures agressions (mal vist acabar denunciant a comissaria, o acudir a les oficines d’ajuda de la dona, o mullar-se en alguna solució). Això sí, la crítica cinematogràfica alabarà la valentia de tocar aquest tema, tot ignorant, per exemple, El manantial de la doncella (1959), on I. Bergman plantejava el tema, en un context medieval, amb la complexitat de la brutalitat masclista, la venjança i els dubtes morals.
El fenomen de les sèries també ofereix alguna pista. Històries-riu, com la vida mateixa, que van plantejant situacions entrecreuades (si no obertament paral·leles), que es puntuen amb “nusos» (dits tambè turning points), que no ofereixen clars desenllaços (per què els guionistes han de seguir tenint feina), deixant oberts seqüeles, preqüeles i spin-offs, en funció de l’èxit d’audiència. Hi ha excepcions: per exemple, Txernòbil (2019), on hi ha una clara voluntat de donar una visió complexa i crítica (els russos volen rodar la seva versió, si no l’han feta ja), que permeti aprendre i revisar errors. Clar, és una minisèrie de 5 capítols (que podríem considerar un llargmetratge expandit), que no permet seqüeles ni preqüeles, i que elabora magistralment (amb salts temporals) la idea d’Aristòtil: presentació, nus i desenllaç. (Evidentment hi ha més exemples modèlics, de series, de llargmetratges: encara ens queden Ken Loach, Isabel Coixet, David Simon, Roy Andersson,… per exemple).
Pel·lícules sense desenllaç, sèries que van obrint portes per no enfrontar a l’espectador al compromís moral del desenllaç, històries i autors que es venten de no oferir respostes, sinó de plantejar preguntes, com si això fos una bondat narratológica i ètica… ¿no és això el nostre i actual «esprit du temps«? No passa el mateix en política? Presentació, nus i… seqüeles, preqüeles i spin-offs; mai la valentia d’oferir un clar desenllaç, una proposta amb els seus riscos i la seva veritat incòmoda, malgrat que es pugui perdre intenció de vot. Però no: política emocional populista i pendent de l’audiència (i a poder ser que duri moltes temporades).
Estem davant de reptes colossals: les generacions joves viuran molt pitjor, les tensions socials i vitals provocades per la crisi climàtica, les injustícies flagrants del postcapitalisme són quasi inabastables. I la majoria dels nostres narradors (alimentats pel públic, per l’audiència, no ho oblidem) no s’atreveixen a participar en el debat, en la formulació de solucions possibles, en la implicació activa amb la ciutadania per empoderar-se d’un futur complex.
No, no hi ha «The end«. Potser per què ningú el vol filmar: ja hi seran tots els braços, mòbil amunt, gravant en directe el col·lapse. I no caldran plataformes ni cinemes per veure el resultat. Ni xarxes per penjar-ho: el núvol haurà petat.
Jesús-Àngel Prieto, agost 2021.
EL FINAL DEL “THE END”
O DE LAS NARRATIVAS SIN DESENLACE
Lo decía Aristóteles en su Poética: la narrativa tenía necesariamente tres tiempos, la presentación, el nudo y el desenlace. Obviamente la voluntad didáctica de las artes era clara y necesaria: había que mostrar los conflictos con el destino, las opciones morales, la fidelidad, el honor, la valentía, la injusticia … Había reforzar y construir ciudadanía en un mundo inestable y convulso (que Grecia sea un referente clásico, no quiere decir que fuera paradisíaco).
La narratología analiza -entre otros aspectos del estudio estructural de los relatos- los diferentes comportamientos de los receptores según la forma en que las historias son contadas. Estos comportamientos tienen interesantísimas conexiones con los tiempos históricos donde suceden, mostrando aquel complejo de ideas y sentimientos que llamamos “l’esprit du temps«.
Si los griegos necesitaban presentar un desenlace para construir y alimentar su paradigma ideológico y cultural, ¿que narratología usamos nosotros y que nos puede contar sobre nuestro «esprit du temps«?
Hasta la década de los sesenta (del siglo pasado), las películas acababan con un rótulo muy conocido, acompañado de un acorde mayor tocado por un tutti de la orquesta: The end. La historia había presentado unos personajes y una situación, había avanzado con la aparición de un nudo fruto de un conflicto, y este finalmente se resolvía en un desenlace, que durante mucho tiempo fue moralmente correcto y generalmente feliz: ganaban los buenos y se castigaban las conductas antisociales. Un ejemplo: Getaway (1972) de Sam Peckinpah narraba la historia de una pareja de malhechores que acababan escapando de la justicia. En los EEUU de aquellos años la crítica a la «buena moral» se estaba ya naturalizando, sobre todo con la nueva serie de directores fruto de las revueltas de los años sesenta (A. Pen, M. Nichols, J. Cassavetes). Pero en España no, y en su exhibición en los cines «patrios» se añadió una imagen congelada del inicio del film (que comenzaba con ellos en la cárcel) y una voz en off que informaba de su ingreso definitivo bajo la bota de la justicia. Y entonces sí: The end.
Justamente sobre los años sesenta empezaron a aparecer filmes sin el rótulo prescriptivo, filmes en España llamados de «arte y ensayo». Sencillamente la historia se dejaba de narrar, abriendo una interpretación abierta de la misma, lo que Umberto Eco estudió en su conocida Opera aperta (1962), dando un protagonismo al lector/espectador, haciendo que la polisemia fuera un enriquecimiento de la relación entre la obra y el receptor. Parece obvio que este protagonismo del receptor, esta pretendida polisemia estaban muy en consonancia con el «esprit du temps» de aquellos años de la contracultura, de las primaveras del 68, de un acoso a la antigua moralidad, y una marcada emancipación los ciudadanos, muy protagonizada por los jóvenes.
Y se nos olvidó el «The end«. Las películas acababan y ya está: los créditos finales deslizándose por la pantalla con su música, se encendían las luces de la sala (mala praxis), y la gente se levantaba de las sillas.
Ya lo hemos señalado: aquellos nuevos cineastas, con voluntad autoral (muy marcados por la renovación que supuso, entre otros, el neorrealismo italiano, el free cinema inglés, la nouvelle vague francesa …) abandonaron el protocolo de terminar los filmes con el rótulo «The end«. Las historias quedaban vivas, los interrogantes y las perplejidades existenciales, los dilemas morales … todo muy adecuado para aquella práctica del cine-fórum: el debate posterior al visionado de la película. Porque eran tiempos de compartir ideas, de construir imaginarios, de matar al padre y reinventar la idea de autoridad, de autor.
Y sí, ahora (década de los veinte del s. XXI) sigue sin aparecer el «The end«. Pero observamos que tampoco hay desenlace: muchas películas presentan unos personajes, una situación, aparece un nudo … y nos quedamos aquí. Es, en mi opinión, una narratología sin compromiso. Porque plantear un desenlace es mojarse, es implicarse en una respuesta, en una posible salida. La posmodernidad, muy positiva a la hora de poner en duda los dogmas modernos, ha dado paso a un relativismo moral, político y cultural donde está mal visto aportar soluciones o visiones unívocas (te pueden tachar de determinista -mal visto decir marxista-, de colonialista, de solucionista, de blanco hetero, etc.). Ahora se llevan historias sin un final concreto, muchas de ellas avaladas por la coartada de los elementos autobiográficos (como si toda biografía fuera interesante), o de hechos reales. Por ejemplo, un corto explica una violación en una ciudad de provincias, muestra el drama (desesperante y cruel) de la víctima, pero acaba sin implicar a nadie en su protección o en elementos que ayuden a combatir/proteger futuras agresiones (mal visto acabar denunciando en comisaría, o acudir a las oficinas de ayuda de la mujer, o mojarse en alguna solución). Eso sí, la crítica cinematográfica alabará la valentía de tocar este tema, ignorando, por ejemplo, El manantial de la doncella (1959), donde I. Bergman planteaba el tema, en un contexto medieval, con la complejidad de la brutalidad machista, la venganza y las dudas morales.
El fenómeno de las series también ofrece alguna pista. Historias-río, como la vida misma, que van planteando situaciones entrecruzadas (si no abiertamente paralelas), que se puntúan con «nudos» (llamados también turning points), que no ofrecen claros desenlaces (por qué los guionistas deben seguir teniendo trabajo), dejando abiertos secuelas, precuelas y spin-offs, en función del éxito de audiencia. Hay excepciones: por ejemplo, Chernobyl (2019), donde hay una clara voluntad de dar una visión compleja y crítica ( los rusos quieren rodar su versión, si no lo han hecho ya), que permita aprender y revisar errores. Claro, es una miniserie de 5 capítulos (que podríamos considerar un largometraje expandido), que no permite secuelas ni precuelas, y que elabora magistralmente (con saltos temporales) la idea de Aristóteles: presentación, nudo y desenlace. (Evidentemente hay más ejemplos modélicos, de series, de largometrajes: aún nos quedan Ken Loach, Isabel Coixet, David Simon, Roy Andersson, .. . por ejemplo).
Películas sin desenlace, series que van abriendo puertas para no enfrentar al espectador al compromiso moral del desenlace, historias y autores que se jactan de no ofrecer respuestas, sino de plantear preguntas, como si esto fuera una bondad narratológica y ética… ¿no es eso nuestro y actual «esprit du temps«? No ocurre lo mismo en política? Presentación, nudo y … secuelas, precuelas y spin-offs; nunca la valentía de ofrecer un claro desenlace, una propuesta con sus riesgos y su verdad incómoda, aunque se pueda perder intención de voto. Pero no: política emocional populista y pendiente de la audiencia (y a poder ser, que dure muchas temporadas).
Estamos ante retos colosales: las generaciones jóvenes vivirán mucho peor, las tensiones sociales y vitales provocadas por la crisis climática, las injusticias flagrantes del postcapitalismo son casi inabordables. Y la mayoría de nuestros narradores (alimentados por el público, por la audiencia, no lo olvidemos) no se atreven a participar en el debate, en la formulación de soluciones posibles, en la implicación activa con la ciudadanía para que se empodere de un futuro complejo.
No, no hay «The end«. Quizás por qué nadie lo quiere filmar: ya estarán todos los brazos, móvil arriba, grabando en directo el colapso. Y no serán necesarios ni plataformas ni cines para ver el resultado. Ni redes para colgarlo: la nube habrá petado.
Jesús-Àngel Prieto, agosto 2021.
