DE QUÈ PARLEM MENTRE NO PARLEM DE GLASGOW 26.
(en castellano, a continuación)
Els he manllevat el títol a La Calòrica, l’estupenda companyia teatral que ha parit un espectacle absolutament rodó: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Més enllà d’un text sense fissures, unes interpretacions magistrals (i altres virtuts que no detallo), és el retrat sagnant d’una escala de veïns que mira cap a un altre cantó (concretament el melic de cadascú) mentre l’edifici s’esquerda i està punt de col·lapsar.
Del 31 d’octubre al 12 de novembre a Glasgow tindrà lloc la COP26, on 197 països hauran de testar l’Acord de París (COP24-2015), l’estat dels seus compliments/incompliments i les seves conseqüències, ara esperonades pel dramàtic darrer informe de l’IPCC (IE6).
Recordem: aquesta Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (acròstic COP, Conferència de les Parts, que és el tractament que s’utilitza per parlar dels països participants) reunirà aquests 197 països. La COP1 fou a Berlín el 1995… fa 26 anys, iniciativa que va sorgir de la recordada Cumbre de Rio del 1992.
Aquestes conferències tenen un protocol absolutament assembleari, de tal manera que qualsevol país, gran o petit, pot bloquejar un acord. D’això deriva aquelles interminables sessions per anar punt per punt ratificant els texts finals (sense obviar els treballs previs que comencen quasi sempre amb una reunió preparatòria, així la PreCOP26 ha tingut lloc a Milà aquest principi d’octubre).
Arribem a Glasgow amb els següents deures: l’Acord de París va determinar que cada país (cada part) posaria sobre la taula les seves NDC (Contribucions Determinades a escala Nacional), és a dir els seus compromisos per rebaixar l’emissió de GEH (Gasos d’Efecte Hivernacle, principalment el CO₂).
El 13 de juliol passat, els 113 països que havien ratificat l’Acord de París varen presentar les seves NDC, tot tenint en compte que grans emissors com la Xina, Índia, Turquia o l’Aràbia Saudita no han actualitzat les seves dades. La darrera avaluació que va fer l’ONU parla que anem directes a un escalfament, d’aquí a finals del segle, de 2,7 °C: António Guterres, secretari general, l’ha qualificat de ser «un camí catastròfic» que es mesurarà «pel nom de morts i mitjans de subsistència destruïts».
Cal recordar que l’objectiu, recomanat per tota la comunitat científica i amb un total consens polític (tal com reconeix Alok Sharma, president de la PreCOP26) és limitar aquest escalfament a 1,5 °C (a Catalunya ara estem a +1,6 °C). I cal insistir: sequeres, inundacions, fenòmens climàtics extrems, disminució dels recursos per a la subsistència, pandèmies… O possible període glacial si el corrent atlàntic es col·lapsa. És insultant que diaris europeus donessin les notícies sobre les inundacions severes a Alemanya (juliol passat, més de 200 morts) amb el titular «El canvi climàtic ja és aquí»: ¿oblidem que a la COP 19 del 2013 a Varsòvia el representant de Filipines (que acabaven de patir el tifó Haiyan amb 6.300 morts) va fer una vaga de fam per pressionar als països rics sobre la seva responsabilitat respecte a un canvi climàtic?
La Xina, principal emissor en termes absoluts, no s’ha compromès clarament, i no ha confirmat la participació del seu president Xi Jinping. Serà difícil l’equitat en les negociacions: sense una vacunació universalitzada (segons AI, els països en vies de desenvolupament tenen només un 1% de la població amb la pauta completa), aquestes negociacions, de facto, estaran reservades als països rics. A més a més el tema del finançament Nord-Sud encara està lluny dels seus objectius, si bé ara els EUA s’han compromès a doblar la seva contribució.
El recent informe de l’OMS encara rebla el clau: «La crema de combustibles fòssils ens està matant. El canvi climàtic és l’amenaça més gran per a la salut que enfronta la humanitat. Encara que ningú està fora de perill dels impactes del canvi climàtic en la salut, els més vulnerables i desfavorits els senten desproporcionadament.».
Com metafòricament mostrava La Calòrica en De què parlem mentre… tenim un gravíssim problema de governança mundial. Si ja el tema és difícil, imaginem la complicació de negociar amb 197 països. I això que la Unió Europea actua amb una sola veu i reuneix 27 estats, o els EUA 50, o l’Índia 35, Canada 13, Mèxic 32, Brasil 26… Sembla clar que l’ONU ha d’avançar més cap a una estructura mundial federal que faciliti la governança, on les agrupacions constitueixin unitats possiblement més cohesionades en tant que regions climàtiques que no per inèrcies històriques i culturals. Perquè… «És el clima, idiota!».
DE QUÉ HABLAMOS MIENTRAS NO HABLAMOS DE GLASGOW 26.
Les he tomado prestado el título de La Calòrica, la estupenda compañía teatral que ha parido un espectáculo absolutamente redondo: De qué hablamos mientras no hablamos de toda esta mierda. Más allá de un texto sin fisuras, unas interpretaciones magistrales (y otras virtudes que no detallo), es el retrato lacerante de una escalera de vecinos que mira hacia otro lado (concretamente al ombligo de cada uno) mientras el edificio se agrieta y está punto del colapso.
Del 31 de octubre al 12 de noviembre en Glasgow tendrá lugar la COP26, donde 197 países deberán testar el Acuerdo de París (COP24-2015), el estado de sus cumplimientos / incumplimientos y sus consecuencias, ahora espoleadas por el dramático último informe del IPCC (IE6).
Recordemos: esta Conferencia de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático (acróstico COP, Conferencia de las Partes, qué es el tratamiento que se utiliza para hablar de los países participantes) reunirá estos 197 países. La COP1 fue en Berlín en 1995… hace 26 años, iniciativa que surgió de la recordada Cumbre de Río de 1992.
Estas conferencias tienen un protocolo absolutamente asambleario, de tal manera que cualquier país, grande o pequeño, puede bloquear un acuerdo. De ello deriva esas interminables sesiones para ir punto por punto ratificando los textos finales (sin obviar los trabajos previos que empiezan con una reunión preparatoria, así la PreCOP26 ha tenido lugar en Milán a principios de octubre).
Llegamos a Glasgow con los siguientes deberes: el Acuerdo de París determinó que cada país (cada parte) pondría sobre la mesa sus NDC (Contribuciones Determinadas a escala Nacional), es decir sus compromisos para rebajar la emisión de GEI (gases de efecto invernadero, principalmente el CO₂).
El 13 de julio, los 113 países que habían ratificado el Acuerdo de París presentaron sus NDC, teniendo en cuenta que grandes emisores como China, India, Turquía o Arabia Saudí no han actualizado sus datos. La última evaluación que hizo la ONU habla de que vamos directos a un calentamiento, de aquí a finales del siglo, de 2,7°C: António Guterres, secretario general, lo calificó de «un camino catastrófico» que se medirá «por el número de muertes y medios de subsistencia destruidos”.
Hay que recordar que el objetivo, recomendado por toda la comunidad científica y con un absoluto consenso político (tal como reconoce Alok Sharma, presidente de la PreCOP26) es limitar este calentamiento a 1,5°C (en Cataluña ahora estamos a +1, 6°C). Y hay que insistir: sequías, inundaciones, fenómenos climáticos extremos, disminución de los recursos para la subsistencia, pandemias… O posible período glacial si la corriente atlántica se colapsa. Es insultante que diarios europeos dieran las noticias sobre las inundaciones severas en Alemania (julio, más de 200 muertos) con el titular «El cambio climático ya está aquí»: ¿olvidamos que en la COP19-2013 en Varsovia el representante de Filipinas (que acababan de sufrir el tifón Haiyan con 6.300 muertos) hizo una huelga de hambre para presionar a los países ricos sobre su responsabilidad respecto a un cambio climático?
China, principal emisor en términos absolutos, no se ha comprometido claramente, y no ha confirmado la participación de su presidente Xi Jinping. Será difícil la equidad en las negociaciones: sin una vacunación universalizada (según AI, los países en vías de desarrollo tienen sólo un 1% de la población con la pauta completa), estas negociaciones, de facto, estarán reservadas a los países ricos. Además el tema de la financiación Norte-Sur aún está lejos de sus objetivos, si bien ahora EEUU se ha comprometido a doblar su contribución.
El informe reciente de la OMS todavía remacha el clavo: «La quema de combustibles fósiles nos está matando. El cambio climático es la mayor amenaza para la salud que enfrenta la humanidad. Aunque nadie está a salvo de los impactos del cambio climático en la salud, los mas vulnerables y desfavorecidos los sufren desproporcionadamente. “.
Como metafóricamente mostraba La Calòrica en De qué hablamos mientras… tenemos un gravísimo problema de gobernanza mundial. Si ya el tema es difícil, imaginemos la complicación de negociar con 197 países. Y eso que la Unión Europea actúa con una sola voz y reúne 27 estados, o EEUU 50, o la India 35, Canada 13, México 32, Brasil 26 … Parece claro que la ONU debe avanzar con determinación hacia una estructura mundial federal que facilite la gobernabilidad, donde las agrupaciones constituyan unidades, posiblemente más cohesionadas como regiones climáticas, que no por inercias históricas y culturales. Porque … “¡Es el clima, idiota!”.
