Bellaterra, UAB, 6 de maig 1976.

El cantautor de Verges era, sens dubte, un dels nostres referents de l’anomenada cançó de protesta. Jo havia estat al concert del Palau d’Esports del gener del 1976 quan va reprendre la seva activitat després de vuit mesos de no poder actuar a Barcelona (censura, prohibició, en ple postfranquisme). Òbviament el concert es convertí en una autèntica manifestació política, més enllà dels valors musicals.

Sense negar tots els valors que el concert va aportar, vaig tenir la sensació que el cantant quedava atrapat entre la seva voluntat autoral (expressiva, poètica i musical) i el valor polític que innegablement representava. Aquesta tensió em va semblar interessant treballar-la fílmicament, ja que estava en el penúltim any de la carrera de Hª de l’Art, i tots els temes d’autoria, semiologia i teories de la comunicació eren del meu interès, així com la concepció romàntica de l’artista: aquell individu que volent expressar l’inefable no aconseguia arribar al seu públic.

I així vaig voler visualitzar a en Lluís Llach, com un autor atrapat pel seu públic, on el seu jo era aclaparat pel paper polític, en definitiva, manipulat (curiosament entre la censura política del franquisme i la utilització política de l’oposició). He de dir que en el dubtosament ètic documental que li va produir en Jaume Roures, «La revolta permanent» (2020), en Llach deixa entreveure aquest «malestar» en aquella època. No m’atreveixo a treure’n conclusions sobre la seva trajectòria posterior i en particular el seu paper polític en el procés independentista: «doctores tiene la iglesia».

Molt interessat en les possibilitats del cinema experimental (particularment en el seu vessant de «reforma narrativa»), vaig llençar-me a forçar aquest llenguatge. D’una banda vaig disposar d’una càmera en S8 que feia fossa encadenada (jo mai vaig tenir en aquella època equips propis, ni càmera, ni projector: de la meva propietat només era l’empalmadora Fuji de cinta adhesiva). Això vol dir que decidies directament durant la filmació on i quan anaven els fosos encadenats, sense saber quina seria la imatge posterior: un autèntic joc d’atzar, una experimentació que només es desvetllava quan quinze dies més tard arribava el cartutx de S8 revelat pels laboratoris centrals de Kodak (c/Irun 15; Madrid-8… encara me’n recordo d’aquesta adreça postal, tants varen ser els cartutxos que jo els hi vaig enviar). Evidentment aquests carrets de Kodak jo els comprava caducats, ja que sortien més barats (economia mana), i això era un altre nivell d’experimentació: quins colors sortirien?, quina densitat lumínica? I evidentment: estava tot enfocat?, o fosc?, o cremat?

El S8 no era sonor (cert que cap al final de la vida d’aquest subformat varen sortir unes càmeres -i uns cartutxos- que ho possibilitaven, amb una inexistent qualitat). La sonorització era a posteriori, una vegada havies muntat la pel·lícula muda. Aquesta era enviada a un laboratori que li posava una pista per al so: adheria una minúscula banda magnètica (per entendre’n: un fil de cinta tipus cassette) a tot el llarg del metratge, i amb un projector sonor li gravaves els sons de manera «harto patatera». Material sonor?: discs de vinil de música, d’efectes sonors (jo em vaig tenir una petita col·lecció), o alguna gravació provinent d’un cassette domèstic. Cap possibilitat raonable de sincronia, i sí una petita capacitat de mescla de pistes, que comportava una pèrdua de qualitat sonora.

Amb aquestes eines i aquesta tecnologia jo m’enfrontava (des dels catorze anys) amb la construcció d’un aprenentatge del llenguatge cinematogràfic: aquesta va ser la meva escola pràctica.

Llach (1976) s’articula sobre unes imatges del cantautor en PP (que em perdoni per aquestes sigles) en les que inicia o acaba una cançó, o mira al públic; mentre la banda sonora s’omple d’aplaudiments que -metafòricament- no el deixen cantar, o no l’escolten. Finalment, sobre un fons d’arbres, el cantant somriu i veiem imatges del mar amb la música seva de l’àlbum «Viatge a Ítaca», un viatge somiat al qual ningú l’acompanyarà. Imatge final d’un minut i mig en una sola presa sobre un públic alienat (15.000 espectadors sobre la plaça cívica de UAB-Bellaterra), reforçat per un senyal electrònic blanc.

(Anècdota: gastar la meitat d’un cartutx de S8 en un sol pla, era una temeritat i un dispendi: el meu dit prement el disparador de la càmera em feia mal metafòricament. A l’acabar el pla, un espectador assegut al meu costat em mira i em diu: «massa underground per a mi, massa underground».)

Evidentment que és un film fallit, un experiment pretensiós, un pecat de joventut. Però (si em permeteu la ironia) coses pitjors he vist jo al MACBA….

LLACH (1976)

Durada: 6′ 56″

Concepció i realització: Jesús-Àngel Prieto

Música: efectes sonors de diferents fons, extractes de «Viatge a Ítaca» (1975) de Lluís Llach.

Pel·lícula: S8 Ektachrome